Ernesto Manoel Ferreira Bértolo de Seabra ha estat des dels anys cinquanta el nostre cònsol honorari –vull dir sense ofici ni benefici- a Portugal. Fins a tal punt que, lligat a dos caps, ha optat per resoldre aquesta bicefàlia fent-se adoptar per Barcelona, on ha instal.lat la seva pàtria voluntària per millor fustigar, en la distància, els orígens.

Per bé que amb freqüents escapades out of home, qui signa Manuel de Seabra és un d´aquells forasters que, parlant la nostra llengua i agradosos del pa amb tomàquet, de seguida ens roben el cor. Sobretot per l´eficàcia que endevinem en l´increment d el´autoestima, en el ressò agradós de les aparicions televisives, posem per cas, de catalanòfils prominents com el meu amic Til Stegman o Seabra mateix. Ja se sap: necessitem que ens diguin que som estimables, i més encara, que ens ho diguin amb accent estranger.

He de confessar que Manuel de Seabra, traductor i periodista, sempre escriptor, se´ns pot revelar com un personatge polifacètic i un bon punt desconcertant. Com de vegades ens ho semblen, i és cosa de l´instint, alguns d´aquells, rebotats o no, que aterren entre nosaltres fent proclames d´amor etern a una petitíssima illa gairebé deserta amb una cultura ancestral que, un bon punt misteriosament, van aprendre a conèixer de lluny.

I és de lluny que Manuel de Seabra ha fet els mèrits del tot honorables de divulgar-nos entre els seus: dotzenes i dotzenes d´articles ho avalen, traduccions de Cucurull i d´Espriu (A Pele de Touro), entre d´altres, i els reculls Os melhores contos catalâes (1954, amb Antoni Ribera) i Antologia da Novíssima Poesia Catalâ (1974).

En tot cas, aquest servei al coneixement de la nostra particularitat només ens pot ser explicat per la fascinació per l´aventura i pel desconegut, per la fascinació davant l´exòtic que senten les ànimes romàntiques. “Jo he après el català a catorze anys. Avui en tinc quaranta-nou i això vol dir que sóc un català de trenta-cinc”. Sempre jove, però ja amb un metre vuitanta de prestatge bibliotecari per a ell tot sol.

Més insòlit que el fet agraït que un foraster així ens afalagui amb la seva nacionalització entre nosaltres és que, escriptor, hagi fet de la nostra realitat un únic tema. Corresponsal d´ “Occident”, el capçal d´Antoni Ribera, Manuel de Seabra escriví la seva obra narrativa portuguesa amb tema i “herois” (com diu ell) catalans: Terra de ninguém (1959), O retrato esboçado (1960), Os sobreviventes (1965). Ell mateix en voldria “novel.les catalanes escrites en portuguès”.

I, més encara: Seabra, que ha tingut una vida bon tros aventurera pels  mars del món (descarregador de fruita a París, porter d´hotel i fotògraf no recordo on, rentaplats a Estocolm, locutor de la BBC, rodamón per Amèrica del Sud), ha volgut inserir del tot la seva vida en la nostra, el seu vitalisme en la nostra hipocondria, i se´ns despenja just ara (1982), sis anys havent confegit escrits catalans de corresponsal per a l´ “Avui”, amb una novel.la catalana escrita en català.

Els exèrcits de Paluzie és un text que algun crític podria adscriure a un cert “realisme irònic”, entre Gorki i Eça de Queirós. Seabra hi projecta un cop d´ull sobre una nissaga catalana que se sosté només pel punt de sostenir-se. “Tinc un concepte de la literatura molt científic, podríem dir sociològic. Considero, en certa manera, que la literatura és una de les ciències que ajuden a conèixer l´home i la societat. Talment com la biologia, la història, etc. contribueixen al coneixement de l´home i del seu entorn, i del seu ésser en el món; la literatura contribueix a estudiar-lo en totalitat, en les seves interralacions amb els altres homes i amb la seva cultura. Encara que, naturalment, a través de la literatura, la visió que es té de l´home és sempre una mica deformada. On es poden estudiar millor les formes de vida a la França (i en certa manera a l´Europa) del segle XIX que en les novel.les de Balzac? No hi ha assaigs d´història que t´ho mostrin millor”. Realisme amb voluntat sociològica, doncs.

La història que apareix en aquesta novel.la, una història catalana, pren el to d´una certa aparença de presència que no arriba, tanmateix, a l´esperpent. Seabra, des de fora, ha contingut visiblement el grotesc que, des de dins, no tenim prou distància per fer-nos retratar. Fet i fet, sempre, en el fons, tota caricatura pot ser resultant de la crueltat, la commiseració, la simpatia o fins el paternalisme. O de tot alhora: des de dins amb dolor i poc humor o des de fora amb xurriaca fustigant.

“El meu punt de maturitat catalana va arribar quan em vaig trobar criticant Catalunya i els catalans. Quan comences a veure els defectes d´un país és quan te l´has fet teu”. De manera que Els exèrcits de Paluzie ens diuen que, per ser escriptor català, català ni més ni menys, només cal voler-ho ser, i dir-s´ho. I que ni el passat no fou tan sòlid com ens hem complagut a voler creure, ni el present sostingut per més armes que el paper.

“Per què escric en català Potser perquè he arribat a un punt en què fins i tot somiava en català. I quen un hom somia en una llengua, no hi ha res a fer: ja li ha entrat a les venes, ja li surt pels porus, ja la caga. És això: vaig arribar a un punt que ja cagava en català.” Apoteòtic.

Soldadets retallats, caganers de pessebre, auques i ventalls, titelles de l´occidental Altíssim en un raconet de plaça. Seabra ha posat al món-dels-miralls-que-ens-traeixen-tot-traint-se unes siluetes una mica descolorides pel temps amb una genealogia que el darrer Roureda fa reviure en el record mentre, incapaç per a un altre futur, es reclou tot imaginant batalles entre (a partir d´,  i amb) exèrcits sostinguts amb “peanyes de paper, com nosaltres”.

Com un jove Bearn a la sala de les nines, Edmon Roureda es tanca al món exterior. La diferència és que el Joan Mayol de Villalonga i l´Eladi Fromentí de Rodoreda ens presenten el malaltís aïllament al marge, anecdòtic, mentre la història en ells continua i la societat benvolent integra l´extravagància. I no pas la fi extravagant de qui veu el món per un forat, categòric.

Serveis informatius de darrera hora comuniquen que el llibre, en la seva versió portuguesa, ha obtingut moralment el premi “Circulo de Leitores”, el més ben dotat a Portugal, però que n´ha estat desposseït pel fet que, havent-se editat com a novel.la catalana, ja no era un text inèdit.

Seabra, que es planteja la professió de l´escriptura full time, assegura que “a pesar d´ésser la literatura tan mal pagada, actualment sols visc d´escriure. A més d´articles per a diaris i revistes estrangers, que no m´ocupen realment més de dues hores per dia (publico vora quaranta articles per mes), dedico tot el meu temps a fer novel.les. El que passa és que, a causa de la crisi editorial, cada vegada és més difícil editar a Portugal i, en conseqüència, vaig escrivint cada cop menys en portuguès i més en d´altres llengües, on no tinc problemes d´aquesta mena.”

Os rios sem nome, darrerament publicada a Portugal, és la seva primera novel.la amb “herois” portuguesos que viuen i treballen a Portugal i moren al camp de concentració de Tarrafal, a Cabo Verde. Entre la ficció i el reportatge, a través de la vida d´un aprenent de tipògraf, Seabra hi repassa, desmitificant-la, la vida de la classe operària portuguesa –amb desencís i tot- entre 1910 i 1926, en la lluita fracassada.

Manuel de Seabra s´agrada de contar històries i, per ofici, magnifica com cal la funció del “curador” de text que, si no li fan una cara nova, evita que es manifestn sempre injustificables contradiccions que l´autor no adverteix a temps. I vol, doncs, gent i lectura, i poc revessa; lectors. “Si em pregunten per què escric jo dic que escric per diners, o sigui per professió. Vul dir que és l´única cosa que sé fer i així ho faig. Això és: ser pallasso, fer espectacle, contar històries, com els antics homèrides que –sembla- corrien les illes de l´Egeu i les costes d´Anatòlia explicant contes i relats d´Ulisses i d´Agamèmnon i probablement rebent unes monedes del públic com els cantaires, avui dia, del Portal de l´Àngel. Sí, ja m´han dit que per diners ningú no escriu. És clar que no: com a molt hom escriu per morir-se de gana. Què hi farem. Com que no visc de res més, haif de treure de la ploma els meus mitjans de vida, encara que escassos. És clar que amb això no vull que la gent es quedi amb la idea que sóc un mercenari, sobretot si tenim en compte el concepte d´amateurisme que té encara certa petita burgesia que domina el món occidental”.

Manuel de Sebra, dic el que he vist, viu modestament amb la pintora Vimala Devi i uns quants llibres, pocs, i viatja amb freqüència. Pel celobert pugen els fums de la cuina de la portera que mena l´escala, tan fosca. Anuncis al defora, llumets de neon devora l´edifici d´una caixa on entra l´home del carrer que viu en call fosc, amb geranis, al barri de Ribera.

“De vegades ens fan sentir com uns pecadors per rebre diners per `l´art´. Aquesta petita burgesia que domina el món occidental considera que l´artista ha de ser el veritable romàntic que es fot de gana perquè no rep diners pel seu art. Vull dir que, quan vaig començar, quan vaig publicar els meus primers textos, entre els dotze i els vint anys, jo tampoc no pensava en diners (és clar, tenia el pare que m´alimentava) i escrivia per ideal, per vocació –Seabra ho subratlla-, per amor a l´art. Però ara escric per diners. Corregeixo; escric per pocs diners. Encara que tingui aquesta posició materialista, em foto de gana com l´artista romàntic de La Bohème. En termes més contemporanis: tinc una posició professional i diguem-ne sindicalista davant la literatura.”

Ernesto Ferreira, altrament dit Manuel de Seabra, ens dóna la imatge de qui ha resolt a favor de l´art, de la vida, les contradiccions entre el somni i la realitat. Escriu i viu, dic el que he vist, modestament, entre quimeres que voldria posseir per escrit, com el nen que caça papallones al cementiri de la seva novel.la. Vet aquí la tasca de qui fa i perfà una realitat paraula darrere paraula. No és en la ficció on cadascú es disfressa amb el rei que duu al cos? –podria voler-nos dir l´”heroi” Edmon Roureda. Vanes pretensions que, en el fons, fan enriolar la mena d´anarquista feliç que ve a ser, ben poc tràgicament, Manuel de Seabra, traductor de Maiakovski i ell mateix poeta.

“M´identifico amb el poble català i per això escric en la vostra llengua, perquè una llengua és un món” –reconeix, quan ja davallo l´escala. Vimala pinta darrerament natures mortes, com una esponja. Viuen a l´Eixample mesocràtic color ala de mosca i ara no em ve al cap si al pis on fan malabarismes creatius hi ha giny electrònic al cancell. Per entrar i per sortir al món del defora, que em dic, vet aquí que un hom també pot obrir-se pas a mb la imaginació. ¿Qui ens diu que els Soldats saldats del pintor d´avantguarda català Antoni Miralda no procedeixen d´haver-se entretingut de menut, a la postguerra, en uns transcendits fulls de rengle?....Potser plovia en el record mentre un avi menestral i d´ateneu remembrava batalletes de la Barcelona internacionalitzada per la guerra europea, quan Francis Picabia estigué a punt d´adquirir, millor que el de Donatello, un “David” de 1.100 centímetres cúbics.

"Manuel de Seabra, portuguès català" dins Pi de Cabanyes, Oriol: "Columnes i davantals. 111 escrits d´història i literatura"
 Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2015, pàgs. 202-206