Miquel de Palol publica ‘Abans més que Encara’ (Navona), una novel·la generacional sobre la jet-set catalana.
Abans més que Encara és un llibre feixuc. Dic això en molts sentits. En primer lloc, faig servir el literal, ja que es tracta d’un objecte força pesat, ho pot constatar la meva esquena, que ha patit més d’un mal a causa d’anar-lo traginant aquí i deçà. Això, d’altra banda, és raonable, ja que el tom fa devers 800 pàgines, amb un cos de lletra tan petit que, després d’haver-lo llegit, he sumat un parell de diòptries a cada ull.
Per entendre la segona accepció del terme “feixuc”, basta obrir la novel·la i guaitar una pàgina a l’atzar: infinits paràgrafs acaramullats un per sobre de l’altre, tots farcits d’un llenguatge especialitzat en tants camps que és impossible no perdre’s una mica. Ara filosofia, ara música, ara arquitectura, ara geometria, ara espera que et faré una referència eruditíssima; i què me’n dius d’aquest quadre?, per què no parlem també de la importància que va tenir pel món occidental el descobriment del Còdex Dresdensis? I així 800 pàgines.
Finalment, però, Abans més que Encara és feixuc, i aquest és el sentit important, pels temes que tracta. No és una lectura fàcil de digerir. Posa a sobre de la taula tot un seguit de qüestions difícils d’eludir. És un d’aquells llibres que et crida, que et mostra quelcom dur i t’obliga a mirar, perquè així és la vida, perquè aquestes coses passen. És, a banda, una lectura que, fent una primera ullada, sembla caòtica. Això no obstant, en anar tornant-ne és quan ens n’adonem de la veritable intenció de la composició. Hi ha diàlegs que sols s’entenen en llegir-los un altre cop, o que s’entenen del tot en avançar (o retrocedir) cent pàgines. Tots aquells caramulls de paraules, totes aquelles notes disperses, de sobte fan sentit, formen una harmonia. El que ens passava era com allò de mirar els quadres massa de prop. Així no els pots entendre. Miquel de Palol vol que ens n’allunyem, del quadre, que el mirem de més enfora, que provem de veure més enllà; vol que prenguem perspectiva per tal d’entendre’n el tot de les parts.
Abans més que Encara és una novel·la difícil de catalogar. Qui és exactament el narrador/a?
El narrador sempre és un mecanisme literari. Podríem estar parlant d’un narrador omniscient, tot i que, en aquest cas, no és exactament així, ja que l’omniscient ho sap tot. Aquí diríem més bé que es tracta d’un narrador aquiescent, un que posa al punt de vista del personatge que està actuant a cada moment.
M’ho demanava justament perquè hi ha certs punts on he pensat que allò que diu el narrador podria haver estat perfectament el diàleg de qualcun personatge, si més no un d’intern. D’altra banda, sap n’Aureli que viu dintre d’una novel·la? Aquests “li conto als lectors”, “em truquen constantment al mòbil”…
Jo penso que no ho sap. Hi ha un altre llibre que vaig escriure, Mònica Mir, en què la Mònica Mir acabava esdevenint el llibre. No és el cas de l’Aureli, ell és el fil conductor; tot i així, tampoc he pretès que ell tingués una importància especial en referència a altres personatges. He intentat que sobretot les dones tinguin molt pes. La Carlota, la Virgília, la Nerea i la Sabrina: aquestes quatre dones són realment els pilars d’aquesta història. L’Aureli és com una línia que transpassa el temps i, d’alguna manera condueix la narració. La seva evolució pretén ser el reflex de l’evolució dels temps.
El mecanisme d’aquesta narració, el fet com funciona, és que comença a “l’actualitat” d’aquell moment (que era 2019, tot just abans de la pandèmia) fins devers finals dels setanta. Cada capítol va més o menys deu anys darrera. És a dir, si seguim l’estricte ordre cronològic, començant pel sisè capítol, l’Aureli és el bohemi de la família, l’escultor contestatari. Això no obstant, a un punt concret de la trama, a causa d’uns certs esdeveniments, es veu obligat a abandonar les seves inclinacions artístiques i filosòfiques i es posa a fer d’empresari. Acaba esdevenint una mena d’empresari antisistema.
Ésser empresari i antisistema comporta una certa dislocació mental. L’Aureli porta les accions fins les darreres consqüències. Es converteix en un empresari dur, sense escrúpols (això és el que podem veure als inicis del llibre). Ha triomfat com a gestor, però se sent com un fracassat, si més no el seu esperit.
És sens dubte una història amb dalts i baixos. El fracàs no és l’única cosa tèrbola o dolenta que hi trobarem entre aquestes pàgines. Es parla de temes molt delicats, com l’enveja, el maltracte, la drogoaddicció o el suïcidi…
Sí, tot i que hi ha moltes maneres de suïcidar-se. Hi ha persones que porten una certa mena de ritme de vida que, d’alguna manera, és un suïcidi a terminis.
És el cas de n’Aureli, justament.
Exacte. Gent que beu molt, que es droga, que viu sense parar atenció ni tenir cura de la seva vida. Els mecanismes del suïcidi m’interessen molt. Crec que és un acte a l’execució del qual t’hi porta un procés mental tremendament dur i complex.
Tornant a l’obra en si mateixa, quin diries que és el veritable ordre de lectura? El podríem llegir a la inversa? En quin ordre l’has escrit tu? Ho dic perquè, en haver tornat al llibre després d’haver-lo reposat una estona, hi he trobat desenes de trets, frases de certs personatges… que, si hagués llegit abans, m’haguessin ajudat molt a entendre el conjunt de la trama.
Jo l’he escrit en l’ordre que es llegeix. De tota manera, la meva manera de treballar comporta tenir uns esquemes molt ben ajustats abans de posar-me i tot a escriure. En certa manera, faig com els cineastes. Compto amb un guió molt acabat, sabent el què ha de passar, el perquè i de quina manera puc anticipar o no el que vindrà a cada moment. Hi ha un fet que em fascina, i té a veure amb la determinació del temps en l’actualitat. Tot el que fem, el que ens està passant, ve determinat pel passat. Moltes de les preguntes que ens fem al present ja han estat contestades de fa temps.
Al primer capítol podem veure detalls, en certa manera inexplicables, si més no en primera instància, del comportament dels personatges. El lector/a, llavors, pot anar descobrint el perquè d’aquests trets al llarg de la trama mateixa. A sobre, veient com aquestes explicacions poden canviar. Quinze anys enrere, la resposta era una, però fa trenta era una altra.
Abans més que Encara és farcit a vessar reflexions, de filosofia i preguntes retòriques. Te n’adreço una de les que tu mateix et fas al llarg de la lectura, per veure si en tens cap resposta: “És el temps dedicat a recordar, temps robat al viure?”
(Sobtadament) No.
Ho dius d’una manera ben rotunda.
De fet, es tracta de dues menes de temps molt difícils de distingir l’un de l’altre. És el que es coneix com la paradoxa de Tristram Shandy. Tristram vol fer un llibre sobre la seva vida, i només per escriure el seu primer dia en dedica tres. Aleshores li sobrevé un atac d’ansietat. “Vaig més a poc a poc escrivint que no pas vivint”.
“Sé que vaig a contracorrent, però soc un defensor a ultrança de la memòria” Miquel de Palol
Llavors arriba Bertrand Russell i diu: “En un temps infinit, Tristram podria escriure sencera la seva vida”, la qual cosa és completament absurda des d’un punt de vista pràctic, com també ho és la idea d’un temps infinit dedicat exclusivament a l’escriptura de la teva vida. Si ens situem, però, en aquest ordre temporal, per cada dia viscut en necessitaríem tres més per escriure aquest primer.
Hauria de menester, doncs, tres infinits per escriure la seva vida.
Més o menys. En tot cas, aquí hi trobem un punt important. L’infinit té categories i dimensions. Hi ha, encara que sigui una paradoxa, infinits d’ordre superior (∞+n). És a dir, tots els nombres són infinits; de la mateixa manera, tots els nombres múltiples de tres també són infinits. Però és un infinit d’ordre superior el de tots els nombres que només el dels múltiples de tres.
“N’hi ha més”, mal que tots dos són igualment infinits.
El que engega aquesta, diem-ne, “il·lusió” (en tots els sentits de la paraula) i la posa en qüestió rau en el fet que els humans, en principi, no disposem d’un temps infinit. No disposem de l’eternitat.
Posem per cas que sí que en disposéssim, de temps infinit, i, a sobre, a la manera del memoriós Funes (personatge de ficció a qui també dediques un bon parell de línies), poguéssim remembrar tot el que llegim i fem. Trobes que això seria bo, útil, per nosaltres, o, d’altra banda, acabaríem igual de desquiciats com el personatge borgesc?
Jo penso que no. Sé que vaig a contracorrent, però soc un defensor a ultrança de la memòria. És el fonament del pensament i de l’autoconsciència humana. Una de les coses que em fan terror a l’ensenyança primària de les criatures és sentir els mestres dient coses com: “Aquí no s’aprèn res de memòria, està prohibit, aquí aprenem entenent les coses”. Això em sembla un disbarat inqualificable. Tot el que sabem és memòria. Si la treus de l’equació no saps ni com et dius, on vius…, no saps ni tan sols qui ets.
A banda, la memòria, com ja s’ha sentit a dir tants cops, és un múscul que s’ha d’exercitar, pensar és exercitar la memòria. El primer signe de defalliment dels individus a la senectut és justament la seva pèrdua. Jo penso que és fonamental. Recomanaria, en aquest sentit, un llibre de la Frances Yates, L’art de la memòria, que tracta d’explicar el seu funcionament i, sobretot, el seu sentit, no sols com un procediment. La memòria és una mostra del repertori simbòlic fins i tot del llenguatge que fem servir.
En un primer moment, pensava que et referies a aquesta en un sentit hel·lènic, tot i que, pel que dius, podríem extrapolar la seva importància i relacionar-la al coneixement mateix que tenim sobre el món que ens envolta.
Exacte. I fins i tot si tu tens la, de tornada, “il·lusió”, de crear alguna cosa nova, de fer quelcom original, això no deixarà pas de ser justament això, una il·lusió.
“La Ilíada i L’Odissea són l’Everest, no es pot pujar més. A partir d’aquí, què fotem?” Miquel de Palol
Ex nihilo nihil fit, jo també ho tinc molt present. Ens pensem que som originals; al cap i a la fi, emperò, qualsevol cosa que diguis o facis ja ha estat dita i feta abans. No som originals, només ignorants.
Penso que això queda molt palès a la gran literatura. Tota la gran literatura ha estat copiada. La feina és la d’adaptar el model (ja existent) al que vols dir, a la circumstància a la qual el vols aplicar. Però això mai no traurà que Dante copia Ibn Arabi i a Virgili, que al seu torn copia Homer. I no sabem qui copiava Homer perquè no en tenim els antecedents, però és clar que La Ilíada i L’Odissea no surten del no-res. És impossible que la primera manifestació occidental de la literatura ja sigui el seu cim més alt.
Jo soc dels qui pensen que hi havia més d’un Homer.
És una de les teories. Una de les més sòlides és la que afirma que Homer era sols un recopilador.
Trobo que és el que fa més sentit, ja que, d’altra banda, és cert que seria “arribar i moldre”.
Exacte, com dic, La Ilíada i L’Odissea són l’Everest, no es pot pujar més. A partir d’aquí, què fotem? Copiar i adaptar. El gran revolucionari de la literatura contemporània, que és Joyce, titula Ulisses la seva gran obra. El gran filòsof del segle XX, el renovador i sacsejador dels pilars aparentment estables de la filosofia occidental, és Nietzsche, un profesor de literatura grega. I el seu primer llibre significant és El naixement de la tragèdia.
“Ens hem de renovar”. Jo penso que no, crec que per “per trobar mons nous” només ens cal tornar a les arrels. Quina serà la novetat? Quins trets tindrà? Probablement serà lligada a la vida quotidiana, a l’experiència de cadascú i als nous models socials que van apareixent arran de les noves tecnologies… però el nervi, l’essència, sempre provindrà de les grans tradicions.
Una de les grans xacres de la cultura vocal és la manca de sentit de continuïtat. Ens estem renovant contínuament, ho llancem tot per la borda i tornem a construir. Si vols un bosc, no pots estar tallant els arbrets petits cada dos dies i ressembrant-ne de nous. Has de fer créixer els que ja tens. L’esnobisme de la “renovació perpètua” condemna les lletres i la cultura catalana a jugar a tercera divisió.
També puc entendre el fet de voler ser original, a mi m’encisa pensar que ho soc (mal que després acabi trobant-me que qualcú havia fet o pensat allò mateix del que jo em vantava milers d’anys abans que jo existís).
Aquesta és l’altra. “Jo soc original”. Doncs mira, no. La millor manera de ser-ho és tenir coneixement d’allò que ja han fet els altres. La gent que escriu més tòpics són els qui després diuen coses com: “Per compondre aquest text no he hagut de llegir res, per tant, soc original”. El que no entenen és que beuen de l’entorn i cauen a tots els trets comuns possibles.
Hem de tornar als grans llibres. La intensitat, la violència i la duresa del que diuen els texts clàssics és impressionant. Els qui no s’hi han acostat mai pensen que és una cosa avorrida, mig morta, estantissa, tronada… Això no obstant, en acostar-te a l’Èdip Rei, a La Ilíada… on has d’anar per trobar textos de l’altura i la força de La Ilíada? Has d’anar a Poe, a Baudelaire… I així i tot hi trobem trets comuns.
Tot això que diem no són més que aventures filosòfiques, i aquestes “només se les poden permetre els rics”. Per tractar-se d’una obra que orbita sobre la jet-set catalana, hi ha força components de “classe”. “Les lleis són sols per la classe mitjana”. Ho penses, això, o només ho pensa n’Aureli?
Efectivament, penso, com ell, que les lleis, tal com està organitzada la nostra societat, només s’apliquen a la classe mitjana. Les classes dominants, les propietàries (no es tracta d’estar al govern, ans de posseir) tenen procediments per saltar-se la llei. De tant en tant fan veure que la compleixen, tot i que realment no se l’apliquen a ells mateixos. La llei, avui dia, no deixa de ser un instrument del capitalisme, ha de tenir uns beneficis, i les classes baixes no n’aporten cap.
Ens queixem molt sovint dels típics lladres de poca monta que roben un bolso, els enxampen i, tot i així, al dia següent ja tornen a estar a lloure. Com és que són al carrer tan aviat? Perquè el sistema no en traurà res. No els poden posar una multa, no la podran pagar. I si els han de portar a la presó, se’ls ha de mantenir, cosa que comporta un cost. Així doncs, la societat assumeix tenir la xacra que pots anar pel carrer i et poden robar la cartera perquè aquesta mena de delinqüents no són rendibles. Aleshores, qui són els únics que poden pagar? Les classes mitjanes. Ara bé, el que s’entenia formalment per classe mitjana ha desaparegut. Quan dic “classe mitjana” em refereixo a qui disposa de tres àpats calents al dia, té un cotxe i es pot permetre, un cop l’any, fer un viatge a més de 2000 km de casa. La llei és per aquests.
No s’aplica ni per dalt ni per baix.
Als de baix a causa d’aquesta manca de rendibilitat. I en el cas dels de dalt és encara més evident, no faràs una llei per engarjolar-te a tu mateix.
I respecte de la cultura què, diem que n’hi ha, de classes?
Ser-hi hi són. Que es manifestin o es posin en pràctica és una altra qüestió. L’aplicació cega dels principis de la democràcia a altres terrenys que no són els de la distribució dels beneficis ha demostrat donar mals resultats. En el cas de les lletres és arrasador. En aquests moments, la prescripció, tal com l’havíem entesa d’ençà del Renaixement fins a la Il·lustració, ha desaparegut. L’única prescripció que ens queda (que, ja d’avançada, no és tal cosa), l’únic barem pels quals es regeixen els mecanismes editorials, és el mercat.
Hi poden haver excepcions, però la tònica general és que vals el que vens. Així doncs, el que resulta és que la literatura l’ha d’entendre tothom. Si parem l’ull a l’evolució del que han estat les classes socials, la franja que fa dos-cents anys era analfabeta és ara la consumidora principal d’aquesta mena de cultura. No és una cultura artística, ans artesanal.
És una cultura tecnificada, seriada.
El panorama literari és dominat per aquesta mena de “novel·letes de la senyoreta Pepi” que les ha d’entendre tothom i no t’han d’obligar a pensar de manera perillosa.
Potser a pensar senzillament.
Tampoc no és això ben bé. Aquestes obres han de tenir la seva morbositat. Hi ha d’haver assassinats, hi ha d’haver marro… Però això són coses que el sistema té completament fagocitat i absorbit.
És una cadena de muntatge.
Penso que la Intel·ligència Artificial, sumada a la globalització, només fa per agreujar aquest problema.
Hi estic força d’acord. Com dèiem fa una estona, Abans més que Encara és ple de reflexions, de filosofia i preguntes retòriques; també d’aforismes.
Els aforismes hi són d’una manera molt conscient.
N’hi ha un que m’ha agradat particularment, el proposa na Carlota. “Les idees no ens deixen veure el món”.
És una broma sobre els “arbres que no ens deixen veure el bosc” d’Ortega.
És clar. Però pouant-hi una mica més, quins creus que són els actuals flatus vocis del nostre món. Aquelles paraules “buides de contingut” o idees que ja no ens permeten veure més enllà. Tu en proposes, a través de n’Aureli, tres: Història, llibertat, igualtat.
Ostres, me’n venen moltes al cap. Tolerància, democràcia, pau, bondat… Al llibre hi ha una constant reflexió sobre el Bé i el Mal.
“El músic ha esdevingut un emblema del mal, que és, al seu torn, l’emblema del coneixement” Miquel de Palol
Parlem, doncs, sobre el Bé i el Mal en majúscules, o sobre persones que hi estan més enllà. Després d’haver llegit una història com aquesta, on diríem que se situa el pla ètic? Quin és el motiu de la moral a una societat on tothom fa la seva i mira només per si mateix? Fa sentit, encara, provar de ser bo? Ho dic, sobretot, pensant en tots aquells personatges que, vivint “malament” no pateixen pas cap conseqüència pels seus actes.
El Bé i el Mal són dos principis, l’equilibri dels quals és interdependent. És el famós símbol del taoisme. La bola disgregada amb una meitat blanca i una altra de negra. Això no obstant, el negre té un punt de blanc i el blanc un punt de negre. Fins a quin punt el mal és el veritable Mal? Els apatxes tenen un refrany que ve a dir: “no parlis del Mal davant les criatures, perquè els hi desperta un interès”.
Les grans inventores del Mal són les religions del Llibre occidentals. Tant en el món grec com en el món oriental, el Bé i el Mal no existeixen com a ens. Existeixen com a predicats, no pas com a subjectes. Hi ha coses bones i altres dolentes. Per contra, en el model bíblic hi tenim a Déu enfrontat al Diable, el Cel i l’Infern, en definitiva, els bons i els dolents. Això no obstant, en el món hel·lènic, sobretot en el món homèric (tot i que també em refereixo als grans clàssics: Èsquil, Sòfocles i Eurípides), el Bé i el Mal són dues forces en conflicte dintre de cadascú. Ningú és, en si mateix, bo o dolent, sinó que el conflicte interior et porta a comportar-te d’una forma on predomina el Bé o el Mal.
Una mica com el mite de l’auriga que cavalca els cavalls alats a Plató.
Exacte. Anem més enllà. Podríem afirmar que a la Ilíada els aqueus són els bons i els troians són els dolents? Agamèmnon és el dolent? Aquil·les és el dolent i Hèctor el bo?
Per descomptat que no.
Cadascú té el seu conflicte. I a sobre es penedeixen. Orestes és el bo? També és un criminal. I Hèrcules? És el paradigma de l’heroi, però també va deixant cadàvers per allà on passa.
Definir el que és bo o dolent és tremendament complicat. Fixa’t que a la Bíblia, la fruita prohibida és la de l’arbre del Bé i del Mal. Aquí hi ha un reflex molt curiós. Sistemàticament, a l’imaginari modern (en el sentit de Modernitat, de moviment posterior a la Il·lustració), els dolents, els malvats, són savis, gent extremadament culta. Tenen biblioteques, parlen llatí, grec, coneixen els clàssics. D’altra banda, els bons són innocents, són analfabets.
Ara em trobo fent un llibre amb l’Oriol Treviño sobre la recepció de Bach, el cinquè evangelista. Bach és el gran apologeta del luteranisme, del cristianisme, de l’adoració a Déu… Cioran arriba a dir “ningú no deu tant com Déu a Bach”. Déu és un invent de Bach. El compositor arriba a un moment en què és perfectament assimilable pels ateus, és un emblema de l’esperit. Ja no cal creure en Déu per sentir el teu l’esperit elevat per la música de Bach. A on ha anat a parar, però, Bach?
Si revisem El silenci dels anyells ens trobarem que Hanníbal, a la seva primera aparició, es troba escoltant les Variacions Goldberg. Indefectiblement, això ha creat escola i ara, a les ficcions, els dolents, que segueixen essent intel·ligentíssims, cultíssims, extraordinàriament refinats quant a la sensibilitat artística, escolten Bach. Aleshores, podem dir que el músic ha esdevingut un emblema del mal, que és, al seu torn, l’emblema del coneixement. El gran mecanisme del coneixement és el mal, com ja digué Bacon. Hom no pot arribar a tenir la subtilesa de la serp i la netedat del colom (Mateu 10:16) sense un profund coneixement de la natura del Mal.
Per estar-ne més enllà, l’has de conèixer.
El Bé ja hi és, no té cap interès epistemològic, el que el té és el Mal.
“M’atrapa molt més Plató que qualsevol novel·la policíaca” Miquel de Palol
No abandonem tan aviat la música. Abans més que Encara n’és farcit a vessar. Al·ludint al llibre, quina mena de música t’estimes més, tu, la que t’ajuda a fer o la que et fa present en ella?
Per mi totes dues van força lligades, em costaria traçar una ratlla separadora entre una o l’altra. La música és un art estrany, ja que no hi ha una mimesi directa sobre la realitat. La pintura i les arts plàstiques copien formes visuals, la literatura copia sentiments i accions relatables. Què copia la música?
Gran part de la Grècia clàssica aristocràtica diria que (els) Déu(s).
És clar. La música, a sobre, traspassa una sola frontera. És cert que també és molt lligada a l’aprenentatge. Per jo la música ho és tot, és allò inefable. Schopenhauer deia que la música és el que et connecta amb la voluntat, és la seva expressió. Per mi és un model formal extraordinari. Els mecanismes del to, del contrapunt, les confrontacions dels temes (major o menor), les formes modals. Com a streaming, com a model que ajuda a botar d’un llenguatge a un altre, em sembla perfecta, tal com la geometria.
La geometria i la música són abstraccions aplicables a moltes formes expressives i de pensament. Aquí anem a parar a Plató, concretament al Timeu. El diàleg mostra una sèrie de cossos geomètrics i els relaciona a formes elementals, essent el tetraedre l’aire, l’octaedre el foc, el cub la terra i l’icosaedre l’aigua. Ens resta, finalment, el dodecaedre, que és el model de l’univers. Tot el desplegament de variants comprès en poques pàgines és infinit, pràcticament t’ho dona tot.
Hi estic d’acord. En certa manera (i tot i el que em queixo de no tenir també els seus contemporanis), hem d’agrair que existeixi Plató, que el puguem llegir encara, i que cada cop sigui més bo de fer.
A sobre són lectures apassionants. No et deixen respirar. M’atrapa molt més Plató que qualsevol novel·la policíaca.
Per anar acabant aqueesta conversa, i resseguint les passes d’una de les pugnes de fons més importants i subtils del llibre, què t’estimes més, tu, a parer personal, La Ilíada o L’Odissea?
Jo soc de La Ilíada. No recordo qui ho deia, però totes les grans obres literàries responen, o bé al model de La Ilíada, o bé al de L’Odissea; i normalment els grans escriptors (o gran part d’ells) n’han fet una de cada. Si agafes Stendhal, El roig i el negre seria del model L’Odissea, La cartoixa de Parma de La Ilíada; Tolstoi, Anna Karènina, model Odissea, Els germans Karamàzov, Ilíada; Flaubert, Madame Bovary, Odissea, L’educació sentimental, model Ilíada. Ho podem fer fins i tot amb quadres. Botticelli: El naixement de Venus, model Odissea, La primavera, Ilíada.
La Ilíada i L’Odissea són força diferents, però funcionen com les espardenyes. Cadascú en té unes, les seves, que adapta al seu peu. Les pots trobar en diferents colors i formes, però la seva base, les espardenyes en si mateixes, són les de sempre.
