Les llàgrimes de cocodril
(En la mort de Ricard Salvat)
3/4/2009
<i>MANUEL SERRAT CRESPO</i>
Ricard, amic meu, ha caigut ara l’últim teló i he sortit de la sala –com tantes altres vegades– amb el cor encongit i a les tripes alguna cosa que volia escapar feta plor o riallada potser; feta crit sens dubte.
Ricard, amic meu, m’he allunyat del teu silenci d’avui mentre el taüt començava a omplir-se amb les llagrimotes de tants mandarins que mai van poder silenciar-te tot i que –això sí, això sí– ho van intentar amb tots els mitjans, any rere any, lustre rere lustre. I després, en el protector espai de casa meva, que tants cops va escoltar la teva veu, sempre tranquil·la, sempre pausada, he recordat l’enlluernament d’aquelles primeres sessions a la cúpula del Coliseum on començava a fructificar la teva tasca de jove dramaturg, de mestre en potència i, més tard, el sotrac dels teus espectacles Espriu –aquella inoblidable Ronda de mort a Sinera i la teva Nova història d’Esther– que van treure la pols grisenca que s’havia acumulat en els escenaris barcelonins.
Ricard, amic meu, et dec –et devia llavors, abans de conèixer-te– tantes hores d’emoció, de gaudiment intel·lectual, de plaer estètic que ara, quan repasso amb aquest dolor sord que m’ha deixat el teu silenci i l’olor malaltís de les flors –tan mentideres de vegades, tan hipòcrites– les denses i lluminoses jornades a Sitges, aquella inoblidable festa del teatre a la qual van treure el cap tants rostres de l’escena internacional i que em va permetre conèixer el cubà Pepe Triana o el mexicà Vicente Leñero, o…, mentre, commoguts, assistíem a l’íntima, quasi ritual Casa de Bernarda Alba que havia posat en peu Kaposvar, una companyia hongaresa que tenyia d’insòlits matisos les paraules de Lorca. A Sitges, en el teu festival, La Cubana va fer esclatar la seva Tempestad i Rafael Álvarez “El Brujo” es va emborratxar brutalment, magistralment, en La taberna fantástica de Alfonso Sastre… Tot abans que una escabrosa decisió política t’apartés de la direcció, la hi lliurés a un jovenet i s’iniciés així la lenta, inevitable agonia del Festival Internacional de Teatre.
Molt més tard –Ricard, amic meu–, perquè el teu amor al teatre no tenia límits, perquè t’arrossegava sempre el teu entusiasme serè, vas aixecar a la teva Tortosa natal Entre Cultures, que va posar al nostre abast inapreciables mostres del teatre àrab o africà… Va haver-n’hi prou amb unes eleccions, un canvi en el consistori perquè, de nou, tot el teu esforç s’esfondrés.
Què vols Ricard, amic meu? Encara que et pesi, som un país de botiguers que ha estat capaç de tancar-te els escenaris del seu teatre nacional, del seu teatre públic que, tot i així, es van obrir de bat a bat per a certs espectacles davant els quals era impossible no sentir vergonya aliena. I alguns d’ells –encara ho recordo!– precisament a les taules on tu havies aixecat i ens havies donat a conèixer el teatre de Bertold Brecht, a la Barcelona grisa dels anys seixanta.
Ricard, amic meu, ara, quan acabi aquestes escasses línies, buscaré els teus llibres a la meva biblioteca, acaronaré els seus lloms com una abraçada i recordaré el teu mig somriure, la teva exigent amistat; has estat un tipus difícil, Ricard!, però res podrà alleugerir la nàusea que he sentit –que sento encara– davant les elogioses, les planyívoles paraules dels qui tants pals posaren a les teves rodes. Aquella trepa d’hipòcrites, buròcrates de l’escena que –sens dubte patint per les seves prebendes– et van obligar a buscar altres paisatges (Alemanya, Hongria o Llatinoamèrica) per a la teva sensibilitat i la teva saviesa, per a la teva encara imprescindible feina de dramaturg.
Ricard, amic meu, potser estaven imaginant llavors alguna “relectura” de Shakespeare, algun d’aquells estúpids sacrilegis que m’ericen els pèls més íntims, mentre tu et veies obligat a estrenar el teu magnífic Un dia. Mirall trencat, el text de la Rodoreda adaptat per Manel Molins, en un teatre privat perquè el públic t’havia tancat, un cop més, les portes.
Ricard, amic meu, oblidava l’olor malaltissa de les flors que envolten el teu taüt i no t’enutgis amb mi (és clar, com que ja no m’estimes, em deies de vegades, tot i que sabies que no era veritat), no, no t’enutgis amb mi, encara que les meves últimes paraules puguin ferir la teva compostura una mica germànica, la teva mesura. El teatre i el poder no mengen mai del mateix plat… Que se’n vagin a pastar fang, doncs!
Barcelona, 24 de març de 2009
|
|
