Dimarts, 27 d'octubre de 2020



Castellano  


Desaparició de la veu més crítica
David Castillo7/6/2017



(Foto:)
 
Eixut, tímid i, alhora, curiós i, fins i tot, entranyable. Així va ser Juan Goytisolo, una de les veus crítiques i un dels novel·listes més importants de la literatura castellana des dels anys de la postguerra. Nascut a Barcelona el 1931 dins d’una família en què els tres fills han estat insignes escriptors –el poeta José Agustín i el també narrador Luis–, Juan Goytisolo sempre es va mostrar bel·ligerant contra els poderosos, contra el colonialisme cultural i el fanatisme religiós i ideològic.

Resumir la seva vasta trajectòria ens obliga a viatjar cap al començament dels anys cinquanta, quan amb poc més de vint anys inicia una obra narrativa que el fa connectar amb grans noms de la literatura realista, relacionada amb el neorealisme italià, però també amb els contestataris corrents de la literatura alemanya i la francesa, a la qual va estar singularment vinculat després del seu trasllat a París, on va ser col·laborador de l’editorial Gallimard i es va casar amb l’escriptora i editora Monique Lange, amb qui va mantenir un matrimoni obert, d’inquietuds intel·lectuals compartides, però des de la llibertat absoluta. Va destacar des de la primera novel·la, Juegos de manos, que tindria continuació uns mesos després amb Duelo en el paraíso, una novel·la, també a Destino, que va dedicar als seus germans i que demostraria que havia arribat per fer una trajectòria sòlida, i que el va mantenir, a la vegada, en el punt de mira de censors, franquistes i altres beateries de l’època.

Es va instal·lar a París el 1956, en un clima de llibertat impensable aquí, lluny de la ciutat on va morir la seva mare en el terrorífic bombardeig del cinema Coliseum a la Gran Via. Allà va conèixer la crème de la crème dels existencialistes, però també tendències d’avantguarda com el nouveau roman, que, segons el que van explicar fa dècades, li van servir per subvertir un realisme que li imposava unes dificultats expressives pròpies de les cotilles. No obstant això, la trilogia de la segona meitat de la dècada dels cinquanta el consolida, així com el monumental viatge Campos de Níjar –que el vincula de manera decisiva a Almeria– i el llibre teòric Problemas de la novel·la, ja dins de l’editorial de moda que va substituir Destino als seixanta, Seix Barral.

Als anys seixanta i setanta aconsegueix la fita, la seva obra magna, la tetralogia iniciada amb Señas de identidad, el 1966. El mateix títol esdevindrà un tòpic de la gent iniciada i compromesa del tardofranquisme i motiu de no poques ironies per part de l’escriptor. La revolució estava en marxa, i el capítol següent seria Reivindicación del conde don Julián (1970), un cop sobre la taula en contra del franquisme i el mateix concepte d’Espanya. Publicada a Mèxic, narra de manera expressionista i poètica la figura d’un noble renegat, que se separa de la península i té com a base d’operacions la ciutat de Tànger, des d’on descriu de manera memorable, i amb puntuació celiniana, la visió del que abomina el seu país. Don Julián es converteix en un cap de pont en favor dels sarraïns i en una metàfora de la lluita contra la intransigència. Li van ploure infinitat de retrets, però la joventut el seguíem i la seva obra clouria aquest nou cicle amb la no menys important Juan sin tierra (1975) –definició d’ell mateix, que alternava el Sentier multicultural parisenc amb les ciutats mores i les visites esporàdiques a la seva desclassada ciutat natal– i l’obra mestra Makbara (1979), en què el revolucionari Juan oferia el llegat de les dues dècades més subversives dels temps actuals. Makbara era una bogeria, com la mateixa ciutat de Marràqueix, que va esdevenir la seva pàtria, on podia passar hores contemplant els artistes i venedors ambulants, que el van nacionalitzar com un dels seus. Al Marroc, Juan se sentia còmode, sent eminentment un home incòmode amb el seu temps i el país. Lector empedreït, podia idealitzar els clàssics –de Cervantes a l’Arcipreste o el Lazarillo–, relacionar Sant Joan de la Creu amb la poesia sufí i preparar edicions de José María Blanco White, un heterodox que sentia repugnància pels catòlics i tots els seus dogmes de fe, un incomprès literari.

Cada cop que venia a Barcelona i tenia l’oportunitat d’entrevistar-lo, es mostrava encuriosit pel que feia la gent més valenta o preguntava per Josep Palau i Fabre, amb qui va coincidir en els seus exilis a París, i van mantenir actituds semblants cap a transgressors de la vàlua d’Artaud i Genet, amic personal de Juan, i de qui va arribar a publicar un llibre sobre l’estada de l’escriptor francès al barri Xino de Barcelona, Genet en el Raval. També convé assenyalar, en aquest record improvisat del mestre, els dos volums de memòries, Coto vedado i En los reinos de Taifa, que a mitjan anys vuitanta van sacsejar els fonaments de la seva pròpia història familiar, les evocacions del seu pare vidu i la relació amb els germans en una casa vella de Tres Torres, llindar entre Sarrià i la Bonanova. Van ser uns quilos de metralla autobiogràfica que no van deixar indiferent ningú. Movent-se en territoris confusos entre la memòria, l’assaig i la ficció, els últims anys de l’obra de Juan són tan estimulants com una bona psicoanàlisi. Telón de boca, per exemple, planteja desdoblaments entre tres personatges que mantenen un diàleg sobre la parella, el sexe i la llibertat creativa.



.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2