Dissabte, 6 de juny de 2020



Castellano  


'Caza con hurones', el nou poemari d'Esther Ramón
Rodolfo Hässler13/2/2014



(Foto:)
 
Des que va publicar el seu primer llibre, Tundra, el 2002, en la col·lecció de poesia Igitur, llegeixo i segueixo atentament la poesia d'Esther Ramón. Vaig tenir l'oportunitat de presentar Tundra, aquí a Barcelona, a la Casa del Llibre, en el cicle que portava Rosa Lentini a la llibreria, i des de llavors ens mantenim en contacte. Han passat dotze anys i estem de nou a Barcelona disposats a escoltar els poemes del seu nou treball. 

Caza con hurones condensa aspectes que ja apareixen en Tundra, i que de manera dolorosa, i magnifica, l'ocupen tot en Caps, i és que l'ésser humà, el poeta , detingut aquí davant el llenguatge que escolta en el seu entorn , no descobreix més que destrucció. Primer aturar-se, mirar, sentir, alguna cosa no molt comú en un panorama poètic que no busca massa fora de si mateix, tan aliè a l'empatia, i el tracte que donem a aquest entorn, animals i plantes. I sense més apareix ací un títol important de Marta Pessarrodona, Animals i plantes. L'entorn ha estat destruït, maltractat, remogut, cobert de runa, i els animals són tractats amb extrema crueltat, des de sempre, i així, cap a on ens dirigim com a societat que per uns anys es va pretendre moderna, europea, evolucionada? 

La poesia és per Esther Ramon un instrument d'exploració i no un joc retòric, és un despertar de la consciència amb la bateria de la percepció de la realitat en total alerta. En llegir la seva poesia el lector és conscient que es produeix un perfeccionament, l'afinament de la sensibilitat, situant-nos en un esglaó més alt. 

Caza con hurones, amb tots els elements que condensa, evoluciona cap a una progressiva purificació de les paraules, de l'ús de les paraules, és una neteja interior, procurant trobar, amb urgència, un equilibri en la relació amb tot el que tenim: veiem uns versos, "una creu o os arcaic / que marca el desenvolupament", " una agulla abandonada a la sutura ", i aquest dolor que la poeta rep esdevé, i de nou la cito, a " un núvol de calç / en el desordre. "


Ànima, sembra, preses, herbes de Sant Joan, falconeria, ceps, arenes movedisses, resurrecció, límits, bosc, arrel, unitat, títol aquest d'un poema que apareix ja al final del llibre, van creant una ruta densa, difícil, no diria impracticable però sí exigent, en què cal cert nivell de lliurament per part del lector, i si s'aporta aquesta col·laboració, com un corrent que desemboca en un espai més ampli, l'emoció esclata i la llum ho inunda tot. 

El poeta uruguaià Julio Inverso va escriure: “el alma es un hueso sin vestidura carnal que se enseña en la gimnasia de las lágrimas”, i aquest exercici podria facilitar en aquest cas l'entrada a un univers personal, complex i abocat a relacionar-se amb la bellesa. 

I ja gairebé per acabar assenyalaria la concepció del temps en aquests poemes, temps entrellaçat amb un sentiment de pèrdua, de desaparició. Aquesta constatació del dany que el temps produeix, el deteriorament que anem patint dia rere dia, malgrat una aposta per la possible salvació a través de l'empatia, amb la naturalesa primer que res: els arbres, la terra, els cicles naturals, i la relació amb els animals, aquests altres manifestacions del jo que tant ens poden ajudar a comprendre. 

Però el temps va en contra, segueix el seu pas i s'escorre. I vull donar pas a la lectura amb uns versos de José Emilio Pacheco, mort recentment, que encaixen amb els seus: “ocúltate en la zarza. Que no te atrapen. El mundo sólo tiene un lugar para los corderos: los altares del sacrificio”.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2