Dissabte, 8 d'agost de 2020



Castellano  


Joan-Ignasi Ortuño celebra els 1.000 dies del seu 'Diari de un náufrago'
ACEC26/3/2014



(Foto:)
 
Reflexions fresques i contundents. Cròniques de vida quotidiana, i records. Emocions i molt sentit de l'humor. Tot això és el que Joan-Ignasi Ortuño dia a dia, porta compartint a Facebook a través del seu particular Diario de un náufrago. Per ser exactes, el proper divendres 28 de març es compliran 1.000 dies, i en ACEC hi haurà una trobada amb l'autor i els seus lectors per celebrar-ho.

Ortuño, periodista inquiet, explica que es va sumar a Facebook per estar però aviat es va adonar que era un bon canal per compartir pensaments i connectar afinitats. El que va començar per diversió s'ha convertit en un compromís diari. "M'he adonat que hi ha molts nàufrags amb els qui compartir afinitats. Al principi feia servir metàfores sobre el naufragi, i vaig començar sense grans ambicions però aquests comentaris s'han convertit en una de les tavernes a les que més hores dedico", comenta aquest poeta visual i gran amant de les arts escèniques.

"M'ha sorprès la meva actitud, escric sense gaire afany erudit, però tinc moltes ganes de comunicar. Sóc periodista i precisament, el que m'agradaria és encomanar als lectors les ganes de comunicar-se. Com a éssers humans hem de lluitar perquè la comunicació sigui efectiva i real", detalla el periodista.

Per celebrar els 1.000 dies del ciber quadern res millor que rellegir alguns dels darrers posts de Ortuño, i deixar-nos portar per les seves reflexions. Aquest n'és un exemple:

“DIARIO DE UN NÁUFRAGO/III (904). Me entero ahora de que hace tres días se celebró el Día Internacional de la Felicidad, instituido por la Asamblea General de la ONU (a ver para cuando uno de los Náufragos y de los Naufragios, ¿eh, señores asamblearios?) y yo con estos pelos. No es que la felicidad me sea ajena o propia, pero es un tema ante el cual, no pudiéndome quejar, sé que la organización (y si es colectiva, mejor) es básica. Es sabido que las desgracias, además de no venir solas, llegan sin avisar. En cambio, la dicha, por muy duradera que sea (baste recordar, como ejemplo tonto, que a los 'felices años 20' les sucedió el 'crack' del 29), exige esfuerzo y sacrificio. Lo que se conoce como "mi gozo en un pozo" o "éramos pocos y parió la burra". Porque era la burra, ¿no?”




   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2