Dissabte, 30 de maig de 2020



Castellano  


'Sin tiempo' el nou poemari de Maria Cinta Montagut
Neus Aguado30/3/2014



(Foto:)
 
Neus Aguado a la llibreria Alibri, després de retre un petit homenatge de record a "la poeta i amiga Ana María Moix", va fer la presentació del poemari Sin tiempo de Maria Cinta Montagut, de la qual transcrivim uns fragments. Sin tiempo ( In - vers Ed ), de M. Cinta Montagut, és sens dubte un títol polisèmic: no sabem si no hi ha prou temps, o si l'assumpte de què tracta el llibre és atemporal, i quan ens endinsem en la lectura comprovem que, en realitat, són les dues coses: la història ha transcorregut en una mena de continuum, és a dir, està fora del temps i el transcendeix i, a més, no hi ha hagut molt de temps. 

Aquest evocador títol, porta en la seva primera part un lema de la novel·lista canadenca Nancy Huston, és a dir, Montagut ja pren partit a través de les paraules manllevades, ja avisa per endavant que se centrarà en el present, encara que de seguida advertim que el silenci també serà un gran aliat, així diu en el poema IX: 

Van pasando los días

llega el verano insomne

las noches son eternas sin palabras

cuando el cuerpo amanece

y vuelve de la sombra

buscando una respuesta escondida

detrás de todas las verdades

que guardamos un día

en el silencio.


A la tercera part del llibre Desconcierto, de M. Cinta Montagut, s'obria amb un lema d'Ángel González que afirma “Otro tiempo vendrá distinto a éste”, i així és diferent l'experiència que ens narra aquesta vegada el jo poètic.  

Sin tiempo, igual que Desconcierto, interroga els senyals incomprensibles de la vida, la història antiga de la perplexitat davant el pas del temps i els seus foscos regals. 

En el breu llibre que és Sin tiempo, articulat per breus poemes, es troba la indagació sobre el sentir i del sentit primer de l'existència, indagació en l'amor, en la finalitat de l'experiència de l'amor que obre nous camins. I, al mateix temps, la poeta empra un lèxic relacionat amb la llum i l'ombra individual, i amb els suposats límits del temps. És una poesia descriptiva, que parteix de l'anècdota i es capgira cap a l'abstracte. L'autora ha accedit a un dir clar i net, sense adorns retòrics que tan sovint entorpeixen. Veiem que Sin tiempo és una recerca, com queda palès en el poema VII de la segona part, els dos darrers versos conclouen: 

Y la luz indaga

hasta llegar al hueso y la mañana


Cal assenyalar l'específica presència del cos en tota l'obra poètica de Montagut. I també és bo d'anomenar l'interès de Montagut per autores italianes actuals com, per exemple, les feministes italianes de la Llibreria de Dones de Milà, i per altres autores que ens han precedit, així el seu últim treball en aquesta línia, publicat el 2012, és l'altre petrarquisme, del que és la responsable de la selecció, traducció i introducció de les dones poetes italianes del s . XVI. 

Aquest poemari és afí no només a Desconcierto, com he dit, sinó també a Teoría del silencio i a El tránsito del día, ja que en els quatre llibres apareixen unides alquímicament les vivències del passat i del present. Podria parlar d'una mena de dietari en el qual es detalla subjectivament el transcórrer dels treballs i els dies, com bé va dir Hesíode, i en el qual abunden reflexions sobre el sentiment d'estranyesa que provoca gairebé quotidianament la vida. També apareix la recerca esgotadora d'un llenguatge nou , "les paraules per dir-ho", com indicava Marie Cardinal , així el poema XVIII que tanca la segona part : 


Habría que saber cuáles son las palabras

para nombrar aquello

que entero cabe siempre

en el instante mismo

de su abandono

o de su pérdida


Si bé el llibre parla, encara que més des de l'esperança que des de la confiança, de la voluntat de durar, que les experiències agradables i intenses durin, la tercera part relata la possibilitat de la derrota, del que passa "més enllà de l'oblit", com diu M. Cinta Montagut. El llibre acaba sent una reflexió sobre l'atracció de la vida, i com bé diria Erich Fromm "La vida només té un sentit: la realització de la vida mateixa". I en aquest aspecte, podem concloure que Sin tiempo ha descrit el tempo d'una realització amorosa en la qual el subjecte poètic, després de la fi de les il·lusions, pot accedir a la transformació, al canvi real, així l'últim poema del llibre: 

Cancelar la memoria

aprender que el pasado

no duele en el estómago 

no existe en ningún lado.

Porque no hay ningún fuego

las noches no se encienden

detrás de las cortinas,

en los ojos no brilla

el inútil cuchillo de otros ojos.

Cancelar la memoria

y ya no tener sed


Destacaria, un cop més , el poderós afany d'abstracció que hi ha en l'últim llibre de M. Cinta Montagut. 
Així, encara que es pot afirmar que el poemari Sin tiempo parteix de la descripció d'una anècdota, les conegudes i tradicionals, literàriament , penes d'amor, és el camí cap a l'abstracció el que ens depara l'essencial i converteix el poemari en un dir plural. A Sin tiempo es reflecteix gran part de l'amor d'Occident actual amb la bellesa i la incertesa precises.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2