Divendres, 7 d'agost de 2020



Castellano  


Lluís Cabrera, Vè. Premi J-L Giménez-Frontín. Glossa de Valentí Gómez i Oliver
Valentí Gómez i Oliver3/12/2014



(Foto:)
 


Moltes gràcies per la seva presència, avui, aquí, a l’acte de lliurament del premi José Luís Giménez-Frontín, en la seva cinquena edició. També moltes gràcies a la secretària Pura Salceda per llegir les paraules de benvinguda del nostre president, Miquel de Palol.

Ara em toca, fer la glossa del guardonat, el senyor Lluís Cabrera, nat a Arbuniel, un deliciós poblet enmig de la serra de Mágina, a la província de Jaén, l’any 1954.

No voldria pas que em succeís allò que ens explica Agustí d’Hipona, tot referint-se a una de les preguntes que més ha neguitejat l’ésser humà d’ençà la Revolució Cognitiva: el temps. Ens diu Agustí a les Confessions: “què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé del cert. Si ho vull explicar, però, a algú que m’ho pregunta, aleshores no ho sé pas”. Pobre de mi, ara he de dir-vos breument i resumida què ha fet i perquè l’ACEC li atorga a Lluís Cabrera el premi JLGF. Espero sortir-me’n i que tots vostès vegin de bon ull la meva sentida glossa.

En lloc de fer-vos una exposició vital diacrònica d’aquest “altre andalús”—és el títol del llibre-manifest publicat l’any 2006, Els altres andalusos. La qüestió nacional de Catalunya, Esfera dels Llibres, escrit amb els altres membres de l’associació “Altres andalusos”— us proposo tancar els ulls i viatjar a l’Orient, precisament al món dels xamans iranians, els quals donaren pas a la religió mazdeista. Els tres estadis de l’esmentada fe eren: humat, els bons pensaments, ben a prop dels estels; després huxt, les bones paraules, ben a prop de la Lluna i finalment huwarsht, les bones accions, ben a prop del Sol.

Faré, doncs, un breu esment al pensament, a les paraules i a les accions d’en Lluís Cabrera. Ho faré, òbviament, de manera sinecdòtica— una part il.luminarà el tot—i com canviar és de savis, començaré pel tercer esglaó: les accions.

Diu l’estudiós Marius Schneider, quan parla de l’esperit del cosmos, al seu monumental llibre El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas (ensayo histórico-etnográfico sobre la subestructura totemística y megalítica de las altas culturas y su supervivencia en el folklore español), CSIC, Barcelona, 1946, comentari que recull el poeta Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de Símbolos, que “l’esperit del cosmos és el so”. I el so ha estat una de les paraules-guia de bona part de les actuacions d’en Lluis Cabrera. A banda de la seva activitat política i social, de jove, a diversos barris de Barcelona (Nou Barris, Trinitat) amb anècdotes com la sorpresa de la policia que el va detenir a una manifestació els anys 70 i a la comisaria s’entestà a contestar en català al ser interrogat: “y tú, andaluz de Jaén, ¿en qué idioma hablas?”; a principis dels 70 va donar impuls a la Peña Flamenca “Enrique Morente”, artista que esdevindrà un dels seus millors amics. És l’any 1979 que marca la seva gran invenció, la fundació del Taller de Músics (al bell mig de la Barcelona degradada, aleshores, al Raval) que és  una de les escoles a casa nostra més interessants pel que fa al jazz, al flamenc i a la idea de la fusió i l’harmonia de les diversitats musicals (aparents) i uns dels centres, a nivell nacional i internacional, amb més futur pel que fa a la creativitat musical i artística. Són nombrosos els grans artistes, músics i cantants que ha sortit d’aquest extraordinari Taller. Com no podia ser d’altra manera, l’esperit creatiu l’envolta i l’any 2005 en Cabrera enregistra l’Home das Bubas, una “inclassificable i densa variant d’spoken word, la dels altres andalusos, la dels mestissos catalans” (una de les seves idees-guia, afegeixo discretament).

En segon lloc, les paraules. La dèria per escriure— aquell mestiere di vivere del qual ens parla en Cesare Pavese— és per a Lluís Cabrera una necessitat absoluta. Tot superant el seu innegable pudor “autocrític”, participa l’any 2006 al llibre manifest, els Altres andalusos, ja esmentat. S’incorpora al treball de recerca i l’any 2009 es publica Fabricar l’immigrant , Pagès editors, el segon llibre de l’associació “Altres Andalusos”. (Associació, el nom de la qual esguarda de reüll el fonamental llibre de Paco Candel “Els altres catalans”). Sempre en la línia de recerca del concepte d’emigrant— cal recordar el que diu en John Berger sobre el significat del mot “emigrar”: “és desmentellar el centre del món i, conseqüentment, traslladar-se a un altre del tot perdut, desorientat, format per fragments”— publica l’any 2010 un assaig provocador Catalunya será impura o no serà, Editorial Pòrtic, títol que remembra el famós llibre del bisbe Torres i Bages. És també coautor de dos assajos: Generació Barcelona, Ed. La Magrana, 2011 i Per què volem  un Estat propi, Pagès editors, 2012. Enguany, 2014,  es presenta a la 63ena edició del Premio Planeta, a cara descoberta, amb la novel.la La vida no regalada de Lorenzo Almendro,  autobiogràfica, em pregunto? Se’n presenten 453, de novel.les, i La vida no regalada…esdevé una de les deu  finalistes i queda en cinquè lloc. Pas mal, Cabrera, sense tenir agent ni conèixer ningú!!

Per cloure, em referiré al seu pensament.
 
“A buen paso va / durante la noche un caminante. Junto con él marchan /altos montes y sinuosos valles. Hermosa es la noche./ Sin pararse avanza, / su camino lleva no sabe adónde…

         Friedrich Nietzsche, El caminante, Poesía Póstuma, 1876

D’ençà que un vailet d’uns deu anys va arribar des d’Arbuniel i va anar a viure a Nous Barris, el seu pensament es va manifestar com un pensament autònom, crític i amant de la passió pel coneixement i el saber. A l’escola, crec una acadèmia, va seure al costat de l’únic company que tenia un cognom “diferent” dels altres: un cognom català, em sembla Puig. I va quedar fascinat per aquella llengua original que parlava en Puig i els seus pares (tenien una vaqueria, em sembla), tan diferent a la de tots els altres companys. La va aprendre. I des d’aleshores va reflexionar sobre la seva nova situació vital. El comunicador Joaquim Maria Puyal, al seu sentit i excel.lent pregó de les Festes de la Mercè del 2011 va dir: “Jo invoco el respecte per les cultures i pels costums de tothom i també la solidaritat amb els altres pobles o grups culturals i, particularment, en el cas nostre, amb els drets dels immigrants que passen la gran pena d’haver hagut d’abandonar la seva terra, a vegades també la família i els fills per buscar un lloc on guanyar-se la vida…”. Una postil.la d’en Cabrera al mot immigrant: caldria dir “desplazados por pertenecer al bando perdedor en el desenlace de la guerra civil”.
Al voltant d’aquesta problemàtica ha desenvolupat tot el seu treball teórico-pràctic: els seus llibres, les seves conferències, el seu exemple com a activista cultural, la passió per la música, per la pedagogia musical, per la recerca dels sons inefables, les seves denúncies de les injustícies socials, econòmiques, polítiques i, en definitiva, vitals. Val la pena llegir— tot reflexionant i discutint, si s’escau— moltes de les seves propostes, agosarades per a uns, plenes de sentit comú per a d’altres.  En un del seus darrers escrits, “Extrema dureza, difícil penetración” ens diu: “Catalunya es de todos y que entre todos vamos a seguir construyéndola para que no pare la obra, única manera de que nadie se apropie de la nación. Aviso a navegantes: uno deja de ser inmigrante el mismo día que deja la tierra de nacimiento y en el mismo instante que llega al nuevo espacio…”

En aquest espai, l’ACEC, us he proposat un petit ventall de la seva visió del món, del seu tarannà. Crec, ben sincerament, que no em titllareu d’exagerat si afirmo que tot el que he dit fins ara, ben poc també és veritat,  justifica l’atorgament del premi JLGF a la singular figura del músic, escriptor, activista cultural i gentilhome, Lluís Cabrera. Moltes gràcies.



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2