Dijous, 4 de juny de 2020



Castellano  


Presentació del llibre ''Amar a un extranjero''´, d'Agustín Calvo Galán. XI Premi César Simón de Poesía 2014
acec3/2/2015



(Foto:ed)
 

Amar a un extranjero
d'Agustín Calvo Galán
 XI Premi César Simón de Poesía 2014
Presentació
Dimarts 17 de febrer a les 19,00 hores
La Central del Raval
Elisabets, 6 de Barcelona

Amb: Begonya Pozo, José Ángel Cilleruelo i Juan Vico

A Amar a un extranjero, el primer quadern, de Münter, es compon de poemes en els quals s'alternen les veus de Gabriele i Vassily: la d'est refereix instants de la biografia compartida en Alemanya; la d'ella glossa o raona les impressions contingudes en els seus quadres, que s'indiquen al peu de cada poema. Són composicions escarides, cromàtiques, impressionistes, obliqües: els sentiments no es refereixen directament, sinó per mitjà d'al·lusions interrompudes, de breus traços expressius, d'el·lipsis i ressons. Però la delicadesa dels retrats no sorgeix del no-res, ni per casualitat, sinó d'un afilat ús dels recursos retòrics: al·literacions, poliptotos, antítesis i anàfores donen sostingues, enteresa, a un conjunt que la seva finor sorprèn tant com la seva penetració psicològica. Així diu el poema basat en l'oli Stilleben am Fenster("Naturaleza muerta en la ventana"), de 1953:  "Nada me cansa ya, ni podrá madurarse,// ni las fachadas en su envés,/ ni la inclinación de un árbol extenuado,// ni el sonido del acordeón// podrá caer, mudar a verde,/ ser/ una lámina opaca,/ ya nada me molesta en su interior". En el segon quadern, el de Vieira da Silva, els poemes s'espesseixen, es fan més complexos i, valgui l'expressió, més textuals. També més il·lògics: la reflexió sobre el cosmos interior i exterior de la pintora es funda abans en una paraula que persegueix les seves ombres, les seves fondàries, que en una representació verbal del pintat, encara que això mai deixi d'emmarcar sensualment el discurs. Crec molt important aquesta presència constant de l'interior i exterior, que també està en el quadern de Münter, com si els poemes reflectissin el transvasament constant entre la subjectivitat de les artistes i la seva formalització gràfica, com si els versos van ser penombres -o claredats- arrencades dels avencs d'una consciència sacsada per l'exili i la passió. En el quadern de Maria Helena Vieira da Silva -moltes de les composicions de les quals estructuren així mateix les anàfores-, la contemplació, la incisió de la mirada, es converteix en pensament, en incisió de la intel·ligència. Els colors cobren tints filosòfics i, com portats per aquest fluir menys instantani i més expositiu, abandonen per moments la disposició versal i abracen el poema en prosa, on és desfilen -o embullen- en subtils meditacions sobre la naturalesa del jo i la cremor de la consciència. Alguns poemes són olis quiets; uns altres s'abandonen a un fluir enumeratiu, com un breu tragín de lava.

 

Crónicas de Inglaterra
(Blog d'Eduardo Moga)



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2