Dijous, 6 d'agost de 2020



Castellano  


El patriarca de la novel·la negra
Matías Néspolo7/10/2015



(Foto:am)
 

En els començaments del gènere criminal només hi havia una escola: el 'hard boiled' americà. En la segona meitat del segle XX va començar a treure les orelles el 'polar' francès, i si fins fa poc en el mapa europeu dominava l'anomenada novel·la negra mediterrània amb noms com Manuel Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri o Petros Márkaris, ningú dubta que les últimes dues dècades van ser de l'eclosió de la novel·la criminal escandinava. No només per fenòmens globals com l'èxit pòstum del suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millennium, sinó per un llarg rest de plomes solvents com Jo Nesbo -l'amic i rival noruec de James Ellroy-, Camilla Läckberg, Asa Larsson, Arnaldur Indridason i tants altres. És cert que va haver-hi una parella de reconeguts pioners, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que en els primerencs 70 poc menys que van inventar el gènere entre els fiords gelats reorientant les tècniques de la crònica de successos a la ficció. Però és de justícia reconèixer que la saludable colonització internacional de la novel·la negra escandinava en l'actualitat és en gran manera mèrit d'un home. Un home que va morir la matinada d'ahir a la ciutat Gotemburgo, al sud de Suècia, als 67 anys, després de gairebé tres anys de lluita contra un càncer voraç de pulmó que li hi havia fins i tot provocat metàstasi en les vèrtebres cervicals. Henning Mankell. Lluita contra la mort, que va fer pública al gener de 2014 en el periòdic Göteborgs-Posten i va intentar exorcitzar amb l'escriptura, primer a través d'una sèrie d'articles i després amb una obra de no ficció, Arenas movediazas (2014), en la qual reflexionava sobre les seves pors, els seus records i les seves creences amb un to tan esperançador com a vitalista. En tot cas, l'extraordinària projecció internacional del policial nòrdic no s'explica sense la figura de Mankell com el seu patriarca. El pare d'inspector Kurt Wallander va conquistar, molt abans del fenomen Stieg Larsson i les seves adaptacions al cinema, 40 milions de lectors a tot el món i va ser traduït a més de 40 idiomes. El curiós del cas és que Mankell va arribar al gènere gairebé per casualitat. "Sempre vaig voler ser escriptor, però mai vaig pensar que escriuria novel·les policíacas. Em vaig trobar fent-ho, això és tot", va confessar. I aquí la cosa es complica una miqueta perquè la popularitat de l'autor suec no pot explicar-se al seu torn només pels seus dots com a novel·lista de gènere o per l'empatia que despertava i despertarà sempre el seu comissari -que ja ha ingressat sens dubte en la passarel·la immortal dels polis de ficció, des de Dupin i Holmes fins a l'inspector Maigret, el comissari Salvo Montalbano i Pepe Carvalho, entre uns altres, passant per descomptat pels inoblidables investigadors privats com Sam Spade, Philip Marlowe i els de la seva mena-

De les quatre desenes de títols publicats per Mankell en vida, només 11 pertanyen a la saga protagonitzada pel comissari Kurt Wallander, inaugurada per Asesinos son rostro, en 1991 i que tanca la 'nouvelle' o novel·la curta Huesos en el jardín, de 2013. A la qual podria afegir-se un doceavo títol, però escrit amb anterioritat en 2002, Antes de que hiele, protagonitzat per Linda Wallander, la filla del detectiu que agafa el testimoni en un cas puntual. És veritat que les adaptacions a la pantalla gran i petita -per a la primera, l'actor suec Rolf Lassard encarna al policia i al seu torn Kenneth Branagh es posaria en les sabates de Wallander en una reeixida sèrie televisiva de 13 capítols- li tiraria un bon capot a Mankell a l'hora de conquistar lectors. A Espanya en concret el descobriment de l'autor suec i el seu depressiu detectiu de ficció arribaria gairebé una dècada després del naixement de la sèrie, amb la publicació en 2000 de La quinta mujer, i a partir d'allí la traducció i recuperació de les seves novel·les anteriors, totes en l'editorial de Beatriz de Moura, Tusquets. Però Mankell es va saber guanyar d'un a un als seus lectors a tot el món no pels atractius del seu poli: amant de l'òpera i de la naturalesa, igual que l'autor, de tarannà malenconiós, de molt mal menjar i amb tendència al sobrepès -característiques totes elles que ho deixen molt mal situat en una comparativa amb, posem per cas, Pepe Carvalho- sinó més aviat a través de les temàtiques dels seus llibres, del seu sentit de la justícia i el seu compromís social. L'autor suec compartia amb el seu alter ego de ficció, a més de la mateixa edat i les passions citades a dalt, una visió del món una miqueta turmentada, baix que la seva òptica les crueltats i les injustícies resultaven intolerables, i per això actuava en conseqüència. Potser era aquest un saludable llegat patern del jutge Ivar Mankell. I sens dubte en la seva faceta d'intel·lectual compromès es xifraria bona part de la seva popularitat com a autor de gènere. Nascut en 1948 el si d'una família de classe mitjana d'Estocolm, però criat en la petita localitat rural de Sveg (una mica a la manera de la saga de Wallander ambientada sin excepció en el petit poblat de Ystad), Mankell abandonaria el seu estudis i s'enrolaria com a marí mercant. Fill de la seva època i, sobretot, dels ideals de Maig del 68, es va iniciar com a dramaturg i autor teatral. Para quan va debutar tardanament en la novel·la, a 43 anys amb Asesinos sin rostro, Mankell ja hi havia recorregut molt món entre Europa, Amèrica Llatina, Àfrica i Orient Mitjà. No és d'estranyar llavors que buidés en la seva literatura -amb molt bon encert, sobrietat i sense caure mai en el to pamfletari- les seves alforges sobrecarregades en tants viatges amb postals i escenes gens agraïdes d'injustícies, crueltats i sofriments. D'allí que la immigració, el tràfic de dones, el narcotràfic i el tràfic d'armes o les diferències entre nord i sud i les injutícies socials siguin alguns temes de les seves novel·les. Sense comptar amb la seva capacitat autocrítica i desmitificadora a l'hora d'assenyalar també amb valentia els vicis d'una suposada democràcia perfecta com la del seu país. Per cert, molt lluny de l'ideal, com il·lustra amb escreix qualsevol de les seves novel·les. Però lluny també de la figura de l'intel·lectual de saló el compromís del qual mai transcendeix el paper i la tinta, l'autor suec que acabaria casat amb Eva Bergman, la filla del cèlebre cineasta Igmar Bergman, va transcendir aviat el cèrcol del literari i va portar els seus ideals de canvi per un món millor al terreny de les accions concretes. Va dirigir durant anys a Moçambic el Teatre Nacional avinguda de Maputo. Es va ocupar activament del problema de la Sida a Àfrica, no només li va dedicar un assaig: Moriré, pero mi memoria me sobrevivirá (2008). Fins i tot va portar el seu compromís per la causa palestina també als fets, perquè va ser un dels intel·lectuals detinguts per les autoritats israelianes en 2010 amb la flotilla d'activistes que va intentar trencar el bloqueig de la franja de Gaza. "Tard o d'hora, a Israel li ocorrerà el mateix que al sistema d'Apartheid a Sud-àfrica". Aquesta classe d'home era el gran patriarca de la novel·la negra escandinava i això ho honra. Henning Mankell, escriptor, va néixer a Estocolm el 3 de febrer de 1948 i va morir en Gotemburgo (Suècia) el 5 d'octubre de 2015.

Matías Néspolo
Article publicat al diari El Mundo (6-10-2015)



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2