Marta Pessarrodona, aquesta donassa que un 8 de març de 1970, en plena dictadura, disfressada de sufragista, va passejar per la Rambla de Barcelona en una carrossa de cavalls juntament amb d’altres amigues reivindicant la lluita feminista és un clar exemple de tenacitat i confiança en el poder transformador de les dones, malgrat totes les pedres que es troben, ens trobem, al llarg del camí.

Aquesta donassa de les lletres catalanes viu i comparteix la cultura de manera generosa, talment com la seva manera d’escriure; s’adreça als seus amics, recorda els que no hi són, conversa amb ells, amb les lectures, amb les pintures, amb els carrers de les seves ciutats, i amb la música que ha estat la banda sonora de diferents moments de la seva vida. I ho recorda i ho viu amb admiració, que vol dir reconeixement. Fauna, un llibre breu de retrats d’amics o coneguts vius, de narració ben travada, amb bona dosi d’ironia i d’humor, ja avançava aquesta admiració per les persones que, en algun o altre moment, i en menor o major grau, han estat importants per a ella.