Dimarts, 4 d'agost de 2020



Castellano  


Ana Becciu: “Pensen que els traductors vivim de l’aire i que els déus ens proveiran”
15nal14/11/2008


El Quinzenal ha conversat amb Ana Becciu, guanyadora del XI Premi de Traducció Ángel Crespo, sobre el treball de l’obra guardonada, l’escàs reconeixement dels traductors a Espanya i la importància d’aquest premi.

Què pot explicar-nos de Lecciones de tinieblas?

És un llibre “eminent”, com va dir Magris, bellíssim, que produeix en el lector una estranyesa davant d’ell mateix, i que potser per aquest motiu commou sense que encertem a saber molt bé el perquè. Són relats autònoms, però que estan relacionats entre sí per temes i personatges imaginaris i de vegades històrics. Estan explicats en primera persona, però la veu canvia, de vegades és masculina, i d’altres femenina. Parlen d’artistes abocats a la nit fosca de les seves ànimes. Runfola parla de la vida i de la mort, de les emocions que es rebel·len davant el destí ineluctable, descriu paisatges de la naturalesa com qui descriu paisatges de l’ànima. La seva prosa és sensual i a la vegada elevada. Una música que ressona en tot el llibre, la dels oratoris evocats en el títol: les lliçons de tenebres de Charpentier, o les de Couperin per al Dimecres Sant.

Un dels factors més suggeridor de l’obra és que la seva autora, Patrizia Runfola, va ser una dona molt destacada en el món de la cultura. Quina lectura realitza del seu perfil?

Patricia Runfola va participar activament en el món de l’art a Itàlia i a França. Ensenyava a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera i va ser una gran coneixedora de les avantguardes artístiques del segle XX. Com refereix qui va ser el seu marit, Gérard-George Lemaire, en el pròleg de Lecciones de Tinieblas, la passió de Runfola per Praga i els seus artistes va ser fonamental. Li va consagrar un primer treball, un assaig esplèndid, Praga en tiempos de Kafka, que Bruguera va publicar fa uns tres anys i del qual també vaig realitzar-ne la traducció. Va ser, sens dubte, una personalitat intel·lectual de primer ordre, d’excepcional sensibilitat. Desgraciadament, va morir massa jove. No va arribar a veure publicats ni les “Lecciones” ni el “Palacio”. Els tres llibres que va deixar, els dos mencionats més un tercer, El palacio de la melancolía, mostren el seu gran talent. Quan vaig conèixer Gérard-George Lemaire a París, em va parlar d’ella i em va donar els seus llibres perquè els llegís, i em va confiar el seu vital interès perquè l’obra de Patrizia Runfola es conegués més enllà de les seves fronteres. Vaig estimar aquests llibres tan bon punt els vaig llegir i em vaig proposar traduir-los a l’espanyol. La traducció, ja se sap, és una manera d’enriquir la nostra pròpia cultura.

També acostuma a resultar difícil que una editorial decideixi apostar per un projecte tan concret com aquest. Com va ser en el seu cas?

Sí, és veritat. En aquest cas, el meu entusiasme em va conduir a parlar-li i explicar-li els llibres a Ana Maria Moix, que aleshores assumia la direcció d’una Bruguera que havia estat mítica per a la nostra generació. Ana María no en va dubtar ni un segon, la personalitat de Runfola la va meravellar tant o més que a mi i es va proposar posar la seva obra a l’abast dels lectors en espanyol. És un dels misteris de l’edició, quan els llibres es troben amb el seu editor.

Quina ha estat la màxima dificultat de la traducció?

Aconseguir transposar a l’espanyol l’atmosfera i la música que fan la bellesa d’aquest llibre. Que el lector en espanyol sentís la mateixa emoció que jo sentia quan el llegia en la llengua original.

En alguna ocasió ha comentat que a Argentina la tasca del traductor sempre es destacava en els mitjans i era objecte de crítica. Segueix succeint així?

Em sembla que ja no. Fa poc vaig estar a Buenos Aires i vaig comprovar que, tot i que a les ressenyes surt el nom del traductor, el ressenyador mai es refereix a la traducció de l’obra que ressenya, ni bé ni malament. És estrany, com si s’oblidessin que les traduccions també són part de la literatura.

La professió de traductor, tanmateix, al nostre país passa totalment desapercebuda i el seu treball està poc reconegut socialment i econòmicament. Per què creu que passa això? Per què aquesta diferència amb altres països?

Però hem millorat molt. Abans ni tan sols es mencionava el traductor. El reconeixement social a Espanya és molt més gran del que era fa trenta anys. Una prova d’això és que existeixen premis importants a la traducció d’obres literàries, com és aquest, l’Ángel Crespo, i el Premi Nacional. Econòmicament ja és un altre tema. De vegades penso que és perquè el traductor estima el seu treball i, encara que visqui d’ell i amb prou feines arribi a final de mes amb el que li paguen, buscarà fer-ho molt bé. I les editorials ho saben; potser es pensen que els traductors, com els poetes, vivim de l’aire, i que els déus ens proveiran. Això, en l’àmbit de la nostra llengua, és molt sorprenent, ja que el 80% dels llibres que es publiquen són traduccions. En altres països d’Europa, com França, per exemple, on també es tradueix molt, les tarifes són més altes, i també és més gran el reconeixement de la importància que té la traducció per a la lectura d’obres literàries.

Quina creu que és la manera de corregir aquesta situació?

Un pas important seria que a l’hora de ressenyar un llibre, els crítics parlin de la traducció, diguin al lector el que els ha semblat aquesta versió a l’espanyol de l’obra que estan ressenyant. Els editors comprendran llavors que la venda d’un llibre depèn de la seva traducció, perquè és el que estan venent, i que no perquè s’estalviïn diners en traducció n’hauran de guanyar més amb el producte-llibre que comercialitzen, sinó tot el contrari.

El premi Ángel Crespo, per a una persona dedicada a la poesia i a la traducció com vostè, es percep com un reconeixement al seu treball…

La poesia i la traducció són els meus dos únics oficis, i els dos obeeixen a una mateixa passió, que em governa: el llenguatge. Des de molt jove, a Argentina, em fixava molt en el traductor o la traductora del llibre que estava llegint. La tasca del traductor era sempre destacada i objecte de la crítica en tots els mitjans. Rebre aquest premi, que porta el nom d’un dels grans traductors literaris en la nostra llengua, el treball del qual he admirat sempre (recordo quan comprava un llibre sense conèixer al seu autor o de què tractava, només perquè figurava “traduït per Ángel Crespo”, i l’alegria davant el descobriment), significa un honor, i a la vegada una responsabilitat: a partir d’ara hauré de merèixer-lo sempre, però serà una grata responsabilitat.




   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2