Dissabte, 6 de juny de 2020



Castellano  


Carta del traductor Joan Sellent a E. Albee
21/6/2012


Sabadell, 12 de juny del 2012



Benvolgut senyor Albee,

Deu fer cosa d’un any vaig rebre l’encàrrec de traduir la seva peça teatral A Delicate Balance per a un muntatge concret que es va estrenar a Barcelona la tardor passada, amb el títol d’Un fràgil equilibri.

Com ha estat sempre el cas amb les obres que he traduït per a l’escena, vaig assumir aquest encàrrec amb l’objectiu de ser al més respectuós possible. Crec que el respecte és una de les prioritats que un traductor sempre ha de tenir presents, i que aquest respecte té dos destinataris principals: d’una banda el text original (i, per extensió, el seu autor), i de l’altra els espectadors potencials de l’obra.

Quan ja havia enllestit la traducció d’A Delicate Balance se’m va informar de l’obligació de fer-li arribar, com a autor del text original, una exhaustiva “graella” de cinc columnes amb l’especificació detallada de —cito textualment del correu electrònic enviat per la seva agència— “qualsevol desviació de les paraules angleses exactes i l’explicació de per què no se’n va poder fer una traducció directa a l’espanyol, i per què es van triar les paraules que es van triar”. (1)

Permeti’m que li exposi el principal motiu pel qual aquests requeriments van provocar-me l’impuls immediat de no perdre ni un sol minut a acatar-los: bàsicament em vaig sentir insultat com a professional en veure que, després de més de trenta anys de dedicar-me a la traducció, algú esperava que dediqués una part gens desdenyable del meu temps a una activitat tan absurda com inútil.

Pel que fa a la primera part del missatge citat més amunt —“qualsevol desviació de les paraules angleses exactes”—, li puc ben assegurar que, exceptuant els noms dels personatges i un parell de topònims o referències culturals, la resta de la meva traducció és una absoluta i radical desviació de les paraules angleses exactes, senzillament  perquè està escrita en un altre idioma. Un idioma que, per cert, no és l’espanyol —com es diu erròniament a l’e-mail— sinó el català, una llengua que pertany a la família de les llengües romàniques i que té prou trets diferencials per conferir-li la condició de llengua autònoma en relació amb l’espanyol i amb qualsevol altra d’aquesta família. Imagini’s la llargada quilomètrica que hauria adquirit la graella si hagués decidit complir aquest requisit literalment.

Respecte a la part final de les seves exigències —“... per què es van triar les paraules que es van triar”—, podria limitar-me a argüir que la dubtosa oportunitat d’una pregunta com aquesta (pensi per un moment que algú que desconeix la seva llengua li fa aquesta pregunta a vostè en relació amb una obra seva) em fa més aviat reticent a contestar-la, però deixaré de banda l’amor propi i faré l’esforç: senyor Albee, les paraules triades van ser triades, simplement, perquè el traductor les va considerar apropiades.

Vostè tenia el perfecte dret de témer que hagués pogut triar unes paraules que traïssin o distorsionessin el sentit, la intenció, el to i el registre de l’original; no li diré que aquest temor sigui del tot injustificat, perquè no és pas que escassegin els traductors que maltracten i distorsionen qualsevol text que els cau a les mans, però ¿creu realment que, si jo fos un d’aquests, hauria explicitat les meves malifetes a la graella que se m’obligava a omplir?

Si finalment vaig cedir a les seves exigències va ser purament per amistat amb els productors del muntatge teatral, els quals m’havien fet saber que, si aquestes exigències no eren satisfetes, l’autor faria aturar els assajos i no permetria que l’obra s’estrenés (cosa que hauria infligit un greu revés econòmic a aquesta productora). Vaig perdre, doncs, deu o dotze hores de la meva vida empescant-me una sèrie de pomposes explicacions pseudo-filològiques a fi de poder omplir la famosa graella; dit d’una altra manera: vaig confeccionar una llista d’absurditats completament estèrils de la primera fins a l’última. El que li puc assegurar és que, si hagués estat al cas de les seves exigències abans de traduir l’obra, hauria declinat l’encàrrec sense pensar-m’ho dues vegades.

No sé si el que he dit fins aquí li pot fer sospitar que poso en qüestió el dret moral, intel·lectual i legal d’un dramaturg de tenir l’última paraula sempre que una obra seva està en procés de ser posada en escena. Si és així, m’afanyo a aclarir que no hi ha res més lluny de les meves intencions. Crec fermament que és decisiu i legítim que un dramaturg faci valdre la seva autoritat, sobretot en els temps que corren, en què proliferen els directors d’escena que, en lloc d’estar al servei del text, tendeixen a prendre’s unes llibertats difícilment justificables i a atorgar-se una suposada autoria que no els correspon. Aquest directors amb ínfules d’autor són, sens dubte, un dels flagells de l’escena contemporània.

I no cal dir que també considero absolutament legítim el dret del dramaturg de controlar les traduccions de les seves obres abans que arribin a la impremta o a l’escenari. Només faltaria. Hi ha moltes males traduccions que, amb els seus errors semàntics i les seves imperfeccions estilístiques, constitueixen una feixuga rèmora que sovint un determinat muntatge teatral ha d’arrossegar fins a l’escenari i que va en greu detriment del resultat final i de la recepció de l’espectacle per part del públic.

Això no obstant, quan algú decideix fer valdre els seus drets —i ara em refereixo a qualsevol àmbit de l’activitat humana—, penso que caldria esperar que el pragmatisme, el sentit comú i l’ètica més elemental l’inclinessin a fer-ho d’una manera intel·ligent i alhora útil per als seus interessos, i no pas únicament ofensiva per a la part que suposadament podria posar en perill aquests drets. L’experiència personal d’haver traduït aquesta obra de vostè m’ha fet veure fins a quin punt pot resultar lamentable l’autoritat quan s’exerceix d’una manera que no té absolutament cap altra utilitat que la d’humiliar gratuïtament un professional que ha procurat fer la seva feina tan bé com ha pogut.

I deixi’m ser una mica repetitiu: la manera que té vostè d’exercir la seva autoritat com a dramaturg —almenys pel que fa a les traduccions—  és, des d’un punt de vista pragmàtic, completament inútil. Les graelles que vostè obliga els traductors a omplir no garanteixen en absolut la qualitat d’una traducció. ¿Creu sincerament que algú que ha fet una mala traducció pot ser capaç de detectar els seus propis errors i, suposant que això fos possible, seria tan insensat d’enumerar-los explícitament?  

A fi de garantir uns resultats positius en aquest sentit, no se m’acut cap altra manera d’aconseguir-ho que contractar els serveis d’una persona que domini alhora la llengua original i la llengua de la traducció, i que al mateix temps estigui familiaritzada amb els requeriments del llenguatge teatral. Només si aquesta persona fa una lectura minuciosa de tot el text i el confronta amb l’original vostè podrà tenir una base sòlida per aprovar o rebutjar una traducció, a part d’estalviar als seus futurs traductors una pèrdua de temps i una humiliació innecessària.

A l’inici d’aquesta carta he esmentat el respecte com una de les prioritats que regeixen la meva feina com a traductor; hauria estat tot un detall per part seva si aquest respecte hagués estat recíproc.

Atentament,  

Joan Sellent



 1. “any deviation from the exact English words and the explanation why this couldn’t be directly translated into Spanish, and why the words that were chosen were used.”


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2