R
osa Ribas presenta la novel·la ‘Todos duermen’, una història inquietant en què dues germanes han de superar un trauma. L’autora catalana torna a demostrar la seva capacitat de crear ambients partint dels detalls que mostra de ben a prop
Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963) és filòloga, va viure 30 anys a Frankfurt i va debutar en novel·la –ja havia publicat assajos acadèmics– el 2006 amb El pintor de Flandes, que era una obra històrica. El 2010 va ser el torn de La detective miope, que ja era policíaca, un gènere en què ha queda encasellada, tot i que assegura que escriu el que li ve de gust, que no se sol limitar a un gènere, tret de quan continua alguna sèrie. I el que li surt és, com a poc, inquietant. Encisadorament inquietant. Fins i tot en el magnífic llibre en què parla del fet literari des de records autobiogràfics, Peces abisales (2024).
Un dia va prendre el camí que no poques persones han triat però que no gaires han pogut mantenir: dedicar-se a escriure novel·les. Complementat amb alguns articles a la premsa i la conducció d’alguns clubs de lectura. Tot i que escriu les primeres versions a mà, amb llapis, amb l’esquerra i amb mala lletra –perquè li agrada el ritme que li imposa i per la banda sonora que el llapis li xiuxiueja en fregar el paper–, la seva producció és alta, uns 25 títols entre assajos, novel·les independents i altres de sèries, com la de la comissària Cornelia Weber-Tejedor, la de la reportera Ana Martí –escrita amb Sabine Hofmann– i la de la família de detectius Hernández. Ara presenta Todos duermen, publicada per Tusquets, que fa uns anys que és l’editorial de Ribas gràcies a la bona sintonia recíproca.
Rosa Ribas és una autora que té moltes virtuts i, un cop més, les mostra i totes alhora. Treballa molt els textos per enriquir-los, però també per depurar-los. Amb 230 pàgines en té prou per construir una història completíssima i impactant. Mai sobra res, en el que escriu. A més, sap crear personatges versemblants i especials que mantenen uns diàlegs sucosos. Tenen l’aparença de gent normal i realista, però oculten més plecs psicològics que un ocell d’origami. Els ambients sí que solen ser més obertament malaltissos, com en aquest cas. I tot plegat, sobretot els espais, estan formats per les peces d’orfebreria detallista marca Ribas. “Soc molt miop, per això el món dels detalls, el de més a prop, és el meu hàbitat”, explica sempre que pot.
Todos duermen narra la relació entre dues germanes òrfenes que viuen en un casalot. Només amb això ens poden venir al cap dos referents, la novel·la Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, i el duel interpretatiu entre Bette Davis i Joan Crawford a Què se n’ha fet, de Baby Jane? L’Ana, traductora amb agorafòbia extrema, viu reclosa a la planta superior de la casa familiar. Tot ho veurem a través dels seus ulls, de la seva reclusió. La seva germana gran, l’Elisa, la cuida a ella i, fins que la ingressa en una residència, a l’àvia. Un trauma relacionat amb la mort en accident de cotxe dels pares plana sobre l’obra com l’ocell d’origami. Fins que se li mullen les ales.
Amb aquests elements, i altres que convé callar, Ribas construeix una novel·la d’intriga psicològica, per moments gòtica, en què transmet amb mestria l’ofec aquàtic que pateix l’Ana quan intenta sortir del pis. Un pis on també hi som tancats els lectors. I llegim i llegim com golafres per sortir, amb la recança de saber que se’ns acabarà el plaer.