Divendres, 29 de març de 2024



Castellano  


Revisitant a Félix Grande, un poeta al servei de les paraules
Lidia Penelo4/2/2014



(Foto:)
 
"He trigat molt de temps a adonar-me d'una cosa que potser sabia d'una manera prelògica, des que vaig començar a escriure, i és que les paraules no són estris o eines o instruments que estan al servei dels aprenents de poeta, que és el que sóc, un membre de la infanteria de la poesia , dic això que sembla que conté la supèrbia de la humilitat però ho dic amb convicció, sé que els capitans es diuen Antonio Machado, César Vallejo, Pablo Neruda, Juan Ramón Jiménez, Rilke... sé molt bé on sóc. Repeteixo que les paraules no estan al nostre servei , nosaltres estem al servei de les paraules perquè les paraules com deia Unamuno, són cosa viscuda". D'aquesta manera definia el desaparegut Félix Grande la seva actitud davant la poesia. Mort el 31 de gener de gener, el poeta va acceptar formar part de l'arxiu audiovisual de poetes promogut per ACEC, i la gravació es va realitzar a Madrid el 17 de maig de 2005. 

Félix Grande, considerat un dels grans poetes en castellà de l'últim mig segle deixa una obra intensa i vigent. La seva poesia beu dels clàssics i juga amb les tendències, potser per això els seus versos bateguen i dialoguen amb els lectors. Dels molts articles publicats arran de la seva mort, un dels que millor ajuda a conèixer la seva poesia  és el publicat per Manuel Rico al diari El País. Del que a continuació reproduïm uns fragments:"La seva obra, que va néixer amb fortes relacions amb la poesia trencada i rebel de César Vallejo en un llibre com Taranto . Homenatge a César Vallejo (escrit a finals dels cinquanta i publicat el 1971), trobaria la serenitat meditativa que arribava d'Antonio Machado en el poemari Les pedres (1964 ). A la dècada dels seixanta, Grande va beure de l'onada d'innovació lingüística i formal que arribava d'Hispanoamèrica (eren els primers senyals del boom), i va traçar un camí extremadament personal que mai abandonaria: combinar la pulsió dels clàssics amb un afany d'experimentació amb les arrels de l'avantguarda. A l'ombra de Vallejo s'afegirien ressons de Huidobro, de Neruda, de Cortázar. En aquest ecosistema literari, amb les finestres obertes a la cultura de la modernitat (tot i la llosa del franquisme), al jazz, al blues, a la poesia i a la narrativa nordamericana, Félix Grande va escriure, en la dècada, llibres imprescindibles: l'esmentat Música amenazada ( 1966 ), el llibre de poemes en prosa Puedo escribir los versos más tristes esta noche (publicat el 1971 ) i, sobretot, Blanco Spirituals ( 1967 ), una radiografia lírica de la realitat política, social i cultural d'aquells anys, abordada amb un llenguatge ambiciós, innovador, cru, gairebé tremendista. A Blanc Spirituals estava l'Espanya de l'emigració interior i l' exili, la música clàssica i el pop i el rock, la denúncia de la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils al món. És un clàssic que avui, a la llum de la realitat que vivim, cobra una inquietant vigència”.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2