Dimecres, 28 d'octubre de 2020



Castellano  


La rara virtut de Galeano
Matías Néspolo14/4/2015



(Foto:eg)
 
Recordo com si fos avui la circumstància exacta, fins al més mínim detall, en què el vaig llegir per primera vegada. Als tendres 17, com en la cançó de Violeta Parra, viatjava amb la motxilla a l’esquena un estiu austral per un abrupte camí de muntanya a la caixa d’un camió al costat de cholos i cholitas carregats de productes per mercadejar rumb a Oruro. El llibre que obria llavors parlava en els seus primers capítols de la miserable ciutat colonial oblidada de la mà de Déu que havia deixat enrere feia un parell d’hores: Potosí. Recordo la sorpresa de descobrir que aquesta mateixa ciutat havia estat una febril i luxosa metròpolis, una de les més poblades del segle XVII, en la qual es podia fins i tot assistir a l’òpera. I què en quedava de tot allò? Res, absolutament res. Res més que misèria i desolació. Igual com no quedava ni una sola unça de plata en les entranyes del turó de Potosí, que els miners i portadors encara seguien perforant per engrunes devaluades d’estany.

És sobrer dir que en aquells dies aquest tendre lector que jo era ja havia fet els seus primers passos amb Marx i Althusser en el curs d’ingrés de la universitat i no era del tot innocent, però l’impacte d’aquella lectura iniciàtica no tenia punt de comparació. Perquè l’acumulació originària de capital que havia permès la Revolució Industrial, de la qual parlava Marx, havia sortit d’allà, del desolat paratge que ningú volia veure, de l’espoli i saqueig de Potosí. El llibre al qual em refereixo era, per descomptat, Las venas abiertas de América Latina, l’obra de capçalera de la idealista generació que em precedia, que havia intentat infructuosament canviar el tràgic destí llatinoamericà a preu de la seva pròpia sang.

Molts anys després Eduardo Galeano renegaria una mica d’aquell llibre de joventut ja massa cèlebre que havia publicat el 1971, amb només 31 anys, perquè, confessava, els seus coneixements de llavors no estaven a l’altura de l’ambició de Las venas abiertas de América Latina, un exhaustiu estudi d’història i economia política del subcontinent sud-americà des de la depredació de la conquesta a l’espoli de l’imperialisme nord-americà en el segle XX. I és cert que molt més aconseguida i rigorosa va ser la seva trilogia Memoria del fuego, integrada per Los nacimientos (1982), Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del viento (1986), o fins i tot el seu descarnat testimoni de les dictadures argentina i uruguaiana Días y noches de amor y de guerra (1978) tenia potser una eficàcia política immediata més gran.

Però en tot cas, a Las venas abiertas de América Latina ja hi brillava el germen d’aquesta rara virtut que Eduardo Galeano desplegaria amb mestria en el conjunt de la seva obra, fins i tot en els textos, es diria que menors, en els quals es va ocupar de les seves passions, com El fútbol a sol y a sombra (1995): la passió pel Nacional d’Uruguai que va compartir amb el seu vell company de ruta Mario Benedetti.

No em refereixo al seu estil àgil i plàstic, ni al seu eficaç registre híbrid sempre a cavall entre la poesia, el relat, l’assaig, el testimoni i la denúncia, ni tan sols a la seva fina i demolidora ironia; sinó a la seva capacitat innata per convertir la perenne injustícia -de qualsevol tipus, fins i tot la més llunyana o abstracta- a força de treballar amb la paraula en una realitat palpable, propera i mobilitzadora que irremeiablement compromet el lector, d’una manera o altra, a combatre-la. Sospito que aquí radica la força de Las venas abiertas..., un text d’època que mai envelleix, perquè no importa quan, on o a quina edat sorprengui el lector, que sempre serà una mobilitzadora lectura iniciàtica. Si “som el que fem per canviar el que som”, com deia l’uruguaià, ja mai més serem els mateixos després de llegir Galeano.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2