Les XIV Jornades Poètiques Poesia/Sexe/Poesia van elevar la temperatura de l'Ateneu amb la participació de Luis Eduardo Aute, Concha Garcia, Válerie Tasso, Roser Amills Unai Velasco, Maria Sevilla i Eduardo Moga, entre uns altres.
De la trobada o encreuament entre cossos sexuals i textuals anava la cosa “i” ja el nexe copulatiu disparava de la productiva al·literació ansietats i expectatives. Aquestes eren les coordenades implícites de les XIV Jornades Poètiques de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) que es van celebrar el passat 14 i 15 de desembre a la Sala Joan de Sagarra de l'Ateneu Barcelonès, sota el lema Poesia/Sexe/Poesia.
Després de la inauguració de rigor per part del President de la l'ACEC Miquel de Palol i la glossa de presentació del conferenciant a càrrec de Pura Salceda, li va tocar a Luis Eduardo Aute obrir foc –o joc, millor dit, tan poètic com a sexual–. I el poeta, músic, pintor i polifacètic artista nascut a Filipines ho va fer recorrent a l'humor, a lloms de l'al·literació, i de la reflexió seriosa, sense guió establert en una sort de col·loqui amb el públic amb la sala plena i una còmplice Pura Salceda. “Estic improvisant, es nota?”, va confessar Aute, quan les seves taules escèniques ja tenien a l'auditori rendit. “Però és que les coses del sexe són així, no es pot anar amb un manual. S'inventa amb cada persona, perquè cadascuna és un descobriment”.
I el seu discórrer a la manera d'un sol de jazz, no només li va permetre repassar totes les variants textuals de l'explícit, sinó també sexuals, fins i tot la que es resol en completa solitud. “La masturbació és un acte d'amor perfecte: un no falla, arriba sempre on ha d'arribar”, va disparar provocador en un crear continu d'al·literacions, abans de recitar alguns dels seus poemes en major sintonia com a ''Éxtasis de ángeles caidos'' del llibre Templo de carne (1986) o populars cançons com Mojándolo todo.
Però també es va reservar lloc, entre els riures, per a la reflexió profunda sobre “el gran misteri de la libido”, “el gran enigma de la vida” o “la força primigènia” que encoratja en un sol moviment tant la pulsió sexual com la creació poètica, sense intentar desxifrar un misteri de profana transcendència que va sintetitzar en un enginyós i gens ingenu sil·logisme: “Creo en el sexe. El sexe és déu. Després, sóc creient”. Per acabar definint aquest “enigma de la creació” que és el sexe com a “imaginació, descobriment, enginy i somni” en una completa identificació amb el poètic “perquè la poesia és la seva màxima expressió”.
Cosa que no l'hi va posar gens fàcil a Roser Amills, Valerie Tasso i Eduardo Moga, ponents de la taula rodona “Sexe i poesia. Modalitats de l'explícit” de la segona jornada. Perquè del que es tractava era d'anar més enllà de la lícita identificació de LE Aute entre acte i paraula, per qüestionar les possibles articulacions i conflictes entre el corpus sexual i el textual. I les al·literacions seguien allí sobre la taula d'un animat i interessant debat que va encendre també al públic, per la disparitat de posicions. Entre cites de grolleres i delicioses cobles mallorquines, la poeta, escriptora i provocadora internauta Roser Amills advocava per “l'honestedat” d'una poesia eròtica que digués les coses pel seu nom i “fora una manera de despullar-se”. “A veure si entre tanta metàfora i eufemisme anem a posar fi a el sexe”, va advertir. Per la sexòloga i escriptora d'origen francès, establerta a Girona, Valérie Tasso la qüestió anava més enllà de l'implícit –fins i tot de trasgresions i tabús, imprescindibles aquests últims, segons la seva opinió, per garantir plaure– perquè “la poesia mai parla del que parla”. Tesi que va il·lustrar amb textos de Leopoldo María Panero i Cortázar, entre uns altres. I així plantejat els termes, entre la mojigateria de l'eufemisme i la pornografia de l'explícit, el crític, poeta i traductor Eduardo Moga va complicar encara més les coses en definir “el pornogràfic no per l'explícit, sinó per l'exclusiu”. “El pornogràfic deixa de ser-ho quan no parla exclusivament del sexual”, va argumentar l'autor de Seis sextinas soeces (2008).
Però en aquest oscil·lar quasi homofòbic entre el textual i sexual, les jornades no només es van quedar en el regne exclusiu de la paraula, sinó que van passar a l'acte, amb dos recitals poètics antològics, de ritmes, temperatures i emocions variades. El de la primera jornada molt més dinàmic, àgilment coordinat per Jaume C. Pons Alorda, en diverses rondes de recitació, tres poemes per autor cada vegada, per a tres poetes convocats: la cordovesa Concha García, fundadora de l'Aula de Poesia de Barcelona (en castellà) i (en català) el barceloní Lluís Urpinell i la jove poeta de Vilafranca del Penedès Anna Gual (1986). I la segona jornada també va posar l'accent en les noves veus poètiques amb un recital més reposat i reflexiu, presentat per M. Cinta Montagut, en el qual cada poeta es va prendre el seu temps per comentar i glossar cada peça abans de la seva lectura. Els joveníssims Maria Sevilla (en català) i Unai Velasco (en castellà) van llegir els seus versos davant un públic lliurat per parts iguals a la transgressió expressiva d'una i a la dolça musicalitat d'un altre. A la brava o amb tendresa. Com en el sexe, les dues opcions són bones.
Las XIV Jornadas Poèticas transgresiones del verso en Barcelona
