Dissabte, 3 de juny de 2023



Castellano  


Miquel de Palol “Es va a demonitzar els coneixements”
acec17/10/2022



(Foto:)
 
Miquel de Palol va inau­gu­rar la seva obra amb el poe­mari Delta, fa gai­rebé mig segle. Des d’ales­ho­res, s’ha con­ver­tit en un dels pro­sis­tes més impor­tants de la lite­ra­tura cata­lana moderna, a més de ser dels que tenen més reper­cussió a l’estran­ger, sobre­tot amb les tra­duc­ci­ons de la novel·la El jardí dels set cre­pus­cles. No obs­tant això, al nos­tre país mai no ha tin­gut les coses fàcils, com si visqués una revàlida contínua. De fet, el seu nou lli­bre, Des­do­bla­ment, surt en versió bilingüe a l’edi­to­rial madri­le­nya Bart­leby. Par­lem amb ell d’això i de mol­tes altres coses al pis de l’Eixam­ple on passa la mei­tat de l’any. La resta és a Platja d’Aro.


Publica ‘Des­do­bla­ment’ en edició bilingüe a Bart­leby. M’ha recor­dat quan Joan Mar­ga­rit ho va fer amb ‘Estació de França’ a Hiperión. Per què ho ha fet? 

Per les difi­cul­tats de publi­car a les edi­to­ri­als cata­la­nes. Les edi­ci­ons de poe­sia seguei­xen unes mecàniques mafi­o­ses, malau­ra­da­ment sense pis­to­les, però que com­por­ten que si no ets del clan et diuen que tenen plena la pro­gra­mació dels dos o tres anys vinents, que és la manera deli­cada de dir que no et publi­ca­ran.


No exa­gera?

Gens. A més, aquest fet va coin­ci­dir amb l’interès per tra­duir un lli­bre meu al cas­tellà dels bons amics de Màlaga Isa­bel Pérez Mon­talbán i Curro For­tuny, i de l’edi­tor de Bar­telby, i també amic, Manuel Rico per donar veu a poe­tes cata­lans.


El lli­bre recu­pera el seu ves­sant com a poeta. No hem d’obli­dar que vostè va començar amb la poe­sia el 1973 i que l’obra nar­ra­tiva ha eclip­sat un xic la poe­sia. Com es defi­ni­ria com a poeta?

Aquest lli­bre no recu­pera res, perquè –amb ressò públic o no, això és una altra cosa– aquest ves­sant no l’he aban­do­nat mai. El lli­bre és del 2021, i els tres ante­ri­ors (Aire amb cel de fons, Dos cors per una bèstia i Alguns pai­sat­ges) són, res­pec­ti­va­ment, del 2012, 2015 i 2018. Un ritme d’un lli­bre cada tres anys pot sem­blar exces­siu, però no diria que és senyal d’aban­do­na­ment. La idea d’eclip­sar-me a mi mateix em resulta exòtica. Com a poeta, igual que com a pro­sista, només goso defi­nir-me com a apre­nent.


Què en recorda, dels seus ini­cis? Ha man­tin­gut el mateix con­cepte de poe­sia després de mig segle?

Guardo dels ini­cis un record posi­tiu, com de la vida en gene­ral. Deu ser un tret dels aspi­rants a epi­cu­ris que evo­lu­ci­o­nem de manera fluc­tu­ant cap a escèptics i cap a cínics: ten­dim a recor­dar les coses bones i a apa­gar les que no en són tant. Els com­panys es tor­na­ven amics de seguida. La com­petència (una il·lusió, d’altra banda, perquè els poe­tes no bre­guen els uns con­tra els altres, sinó cadascú amb el seu talent mateix) era molt esti­mu­lant, hi havia molt debat. Vist des del moment actual, no em sem­bla fora de lloc dir que els meus mes­tres van ser els meus com­panys. D’altra banda, el meu con­cepte de poe­sia no ha variat més enllà de com he evo­lu­ci­o­nat jo mateix com a per­sona, també, suposo, pel fet que no m’he sen­tit mai partícip d’una tendència defi­nida i radi­cal, sinó que he aspi­rat i aspiro a un cert eclec­ti­cisme.


Què aporta ‘Des­do­bla­ment’ a la seva obra poètica? Són poe­mes nous, inèdits?

Són nous i, fins al lli­bre, inèdits. Sem­pre m’he resis­tit als comen­ta­ris sobre els meus poe­mes, perquè els trobo inne­ces­sa­ris, perquè els tex­tos s’hau­rien de sos­te­nir per si matei­xos, sense acla­ri­ments ni cros­ses addi­ci­o­nals. Des­do­bla­ment intenta ser una medi­tació sobre l’ésser i el no-res, cosa que pot sem­blar molt pre­ten­si­osa, però que també pot resul­tar l’argu­ment més sen­zill i pri­mari, el pri­mer que es troba a l’abast quan s’ini­cia el camí de pen­sar, tot i que suposo que això també deu depen­dre del caràcter de cadascú... I he inten­tat escriure amb una forma més esquemàtica i precària que la uti­lit­zada en lli­bres ante­ri­ors. Més bar­roca, pot­ser, perquè el bar­roc, con­tra el que es diu habi­tu­al­ment, no com­porta recar­re­ga­ment, sinó essen­ci­a­lit­zació.


Sovint hem par­lat de les difi­cul­tats que té el pro­jecte d’una obra com la seva. Para­do­xal­ment, quan és un dels autors amb més reper­cussió arreu del món. Com ho valora?

Em sem­bla una qüestió força fútil, i que, vis­tos els alts i bai­xos i els fac­tors ale­a­to­ris que els han produït, cada dia m’interessa menys. Em sap greu dir-ho (o pot­ser no me’n sap gaire), però les meves expec­ta­ti­ves sobre els esta­ments lite­ra­ris locals són molt pobres. Franco no va acon­se­guir des­truir l’esta­tus i la soci­e­tat literària cata­lana; el mer­cat, sí. No és sis­temàtic dir que abans estàvem millor i ara tot va dal­ta­baix. Em sem­bla una evidència que en les lle­tres cata­la­nes hi con­ti­nua havent gent que escriu molt bé i fa coses interes­sants, però els cri­te­ris de selecció de la majo­ria d’edi­tors, cada cop més comer­ci­als i, tot i això, més caprit­xo­sos, por­ten a una situ­ació d’indigència cul­tu­ral ter­mi­nal.


‘Des­do­bla­ment’ és un joc de miralls. Com veu la seva obra des de fora?

El mirall com a símbol i com a ele­ment metafòric ha donat i encara dona molt de joc en la història de la lite­ra­tura, i em fa molt de res­pecte invo­lu­crar-lo en auto­de­fi­ni­ci­ons. D’altra banda, la sola idea de “la meva obra” em fa una sen­sació estra­nya, com si es parlés d’una cosa que ja no té res a veure amb mi, i que ni tan sols estic segur del tot que exis­teixi.


Què té pre­sent quan escriu?

Quan escric tinc pre­sent el que he fet abans, però no pas a par­tir d’una pre­tensió auto­his­to­ri­cista, que trobo fins i tot ridícula, sinó perquè tinc una visió unitària de tot el que escric. Cosa que –un cop més, de manera reei­xida o no és una altra qüestió– par­teix d’una extensa pla­ni­fi­cació prèvia.


Com li agra­da­ria que es llegís la seva obra?

M’agra­da­ria que el con­junt dels meus lli­bres fos vist com una mena de vode­vil poblat per un grup de per­so­nat­ges, dels quals en cada lli­bre se’n situen alguns a pri­mera fila com a pro­ta­go­nis­tes, i la resta es man­te­nen al fons de l’esce­nari, i es van alter­nant d’un lli­bre a l’altre, en diver­sos graus de rellevància. N’hi ha que són pro­ta­go­nis­tes en més d’una ocasió i, per des­comp­tat, n’hi ha de més impor­tants i cen­trals que d’altres.


Parla de la mort com un tema recur­rent, fins i tot com un desig. És un dels grans temes de la seva obra. Ens ho podria desen­vo­lu­par?

La mort és una de les majors inqui­e­tuds de l’espècie humana. En la pre­o­cu­pació per la mort hi ha l’ori­gen de les reli­gi­ons, de gran part de la ciència i, clara­ment, de la lite­ra­tura. La qüestió és com es tracta (i la difi­cul­tat d’esten­dre’s en altres qüesti­ons sense tocar-la de cap manera), i tots els res­sorts que con­voca: la por, el rebuig, l’accep­tació, el desig, la sen­su­a­li­tat, la questa, les pug­nes, la reso­lució dels grans con­flic­tes per­so­nals i col·lec­tius, la manera de viure... Per­so­nal­ment, he inten­tat trac­tar-la d’acord amb els con­tex­tos en joc. M’ha estat més fàcil des de la prosa de ficció que des de la poe­sia, en què, en el meu cas (que no pre­tenc extra­po­lar enlloc), l’auto­re­trat és cons­ci­ent­ment més explícit.


Sovint li han col·locat la llufa d’autor difícil i indes­xi­fra­ble. Què diria a un lec­tor per entrar a la seva obra?

Que no faci cas dels man­dro­sos, que només volen que se’ls doni tot mas­te­gat i que deuen creure que la sin­taxi és un invent per­niciós. Per des­comp­tat, el que escric pot agra­dar o no, però les com­pli­ca­ci­ons que hi tro­barà qual­se­vol no van més enllà de les que pot resol­dre una per­sona que hagi fet el bat­xi­lle­rat.


La cosa en l’ense­nya­ment ha can­viat força, però...

Penso en el meu bat­xi­lle­rat, tam­poc gosa­ria jugar-me-la per l’ense­nya­ment actual, que veig cada cop més enca­rat a entre­nar robots sub­mi­sos (incul­cant-los jus­ta­ment la idea de fer-los auto­su­fi­ci­ents), i més ten­dent a demo­nit­zar els conei­xe­ments. D’altra banda, vol­dria remar­car el rea­lisme de la meva escrip­tura, entès rea­lisme com a més pro­xi­mi­tat a l’ora­li­tat i més faci­li­tat expres­siva. Sem­bla gene­ra­lit­zada l’estra­nya idea que l’escrip­tura sen­zi­lla és més pròxima a això tan vague que ano­me­nen “tal com parla la gent”.


Me’n posa un exem­ple?

La gent no parla a base de fra­ses sim­ples tipus sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt, sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt, etcètera. La gent, tant hi fa més o menys ins­truïda, parla amb sub­or­di­na­des, ana­co­luts, fra­ses ina­ca­ba­des, incon­cor­dan­ces. Jo de vega­des repro­du­eixo aquesta mecànica estric­ta­ment real, ja no sé si rea­lista. Fa quasi 30 anys, en una pre­sen­tació d’una novel·leta meva, Ígur Neblí, em va venir un peri­o­dista de la secció de lle­tres d’una publi­cació pres­ti­gi­osa a dir que era un lli­bre incom­pren­si­ble, mal escrit i ple de paràgrafs mal lli­gats.


I vostè què va fer?

Li vaig dema­nar que em mostrés què no lli­gava, i amb gran fruïció em va lle­gir en veu alta una plana sen­cera. Estàvem envol­tats de gent expec­tant (com tots sabem, a la gent li encanta la pos­si­bi­li­tat de veure sang). Va arri­bar al final del paràgraf i va dir: “Vaja… doncs sí que lliga.” La gent va riure, i jo vaig ser encara més cons­ci­ent del que ja n’era de l’arbi­tra­ri­e­tat, i sovint l’absurd, dels cri­te­ris i els judi­cis sobre l’escrip­tura per part de sec­tors més interes­sats pels guanys mate­ri­als que per la lite­ra­tura.


Els seus lli­bres abas­ten diver­sos gèneres i diver­sos tipus de poe­sia, fins i tot ben a prop de la pica­resca i altres exer­ci­cis clàssics que ha adap­tat sovint a històries actu­als.

La pràctica de la diver­si­tat de regis­tres m’ha atret des del pri­mer moment de posar-me amb la idea de publi­car. És una altra forma de rea­lisme, perquè els humans estem fets d’una bar­reja d’ale­gria i tris­tesa, d’odi i d’amor, de furor i de calma, de gra­ve­tat i ria­lla­des. En quina pro­porció, depèn del que les par­ques hagin deci­dit, i de la capa­ci­tat de cadascú per redreçar un destí que no li agrada, tot i que segu­ra­ment al final el destí acaba seguint allò que fem per evi­tar-lo. La pica­resca, l’humor, la farsa, la sàtira, van més enllà de fer riure i entre­te­nir.


Cap a on?

Són aspec­tes de la iro­nia, un ele­ment fona­men­tal en la lite­ra­tura, perquè és la base del joc de distàncies d’on surt la diver­si­tat de les for­mes expres­si­ves del text. Van en paral·lel a la pre­ferència gene­ral de sug­ge­rir en lloc de dir, de mos­trar en lloc d’expli­car.


És una diferència essen­cial en la lite­ra­tura, mos­trar o expli­car...

Suposo que sí. No dic que no sigui efec­tiu o con­ve­ni­ent dir i expli­car, però cal situar-ho en moments en què no anorreï el plaer de la per­sona que lle­geix de des­co­brir de què va el text a través de l’exer­cici dels símbols.


Un calendari ben farcit

Palol m’explica el calendari de la seva obra en els pròxims mesos. Em diu que l’assaig Fragmenta variata ha de sortir el mes que ve a Barcino, i una novel·la que es diu Bootes, a Navona, a principis de l’any vinent: “L’assaig és un encàrrec, en què intento fer un recorregut des de qüestions generals de l’evolució social i tecnològica fins a la situació de la ciutadania i la política locals, i la novel·la és un relat distòpic (o tardotòpic) sobre la natura de l’Estat i les interrelacions amb els individus, alhora que continuo indagant al voltant d’un dels aspectes de la literatura que m’interessen i amb què brego des de fa temps: el punt de vista, l’essència i el joc del jo. És la novel·la central dels Exercicis sobre el punt de vista, que apareixerà cronològicament l’última de les nou, tot i que va situada en el cinquè lloc, i que en certa manera clourà el cicle d’El jardí dels set crepuscles, continuat amb Ígur Neblí, El Troiacord i El testament d’Alcestis.

     





   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2