Dijous, 29 d'octubre de 2020



Castellano  


Veus noves, amb la poesia de Rut Muñoz
23/2/2012



Jesús Aguado i Rut Muñoz (Foto:Carme Esteve)
 
Aguado va presentar la poeta Rut Muñoz en la sessió del cicle 'Veus noves', coordinat per Albert Tugues, que va tenir lloc el passat 16 de febrer, a l'Aula dels Escriptors de l'Ateneu Barcelonès.

Jesús Aguado, poeta, traductor i crític literari, va presentar la poeta Rut Muñoz i va destacar en la seva poesia la recerca d'aquells límits que porten la paraula al despullament, a l'escriptura de poemes breus, "de pocs versos i escasses paraules, però les necessàries, les paraules imprescindibles per a dir el poema". Els dos van comentar la necessitat de buscar i intentar assolir la llum de l'horitzó, de transgredir el límit i passar a l'altra banda de l'horitzó, tasca impossible, van advertir, ja que "darrera hi ha sempre un altre horitzó, una altra llum". Però en el vertigen d'aquesta recerca, "la visió queda formalitzada en el poema com una resta de llum efímera.

Jesús Aguado es va referir també a la immobilitat aparent en la poesia de Rut Muñoz, a la immobilitat que, tanmateix, no és estàtica, sinó que es mou com aquell ocell que sentia vertigen en volar i que apareix en un poema de Muñoz. "Aquell ocell és el poeta, l'obligació del qual és sobrevolar el món tot i que aquesta tasca li fa vertigen (o precisament perquè li'n dóna, és a dir, precisament sentir l'atracció del vertigen és el que defineix la vocació del poeta)", va explicar Aguado.

El presentador també va destacar l'operació transformadora de la realitat en els poemes de Rut Muñoz, citant una llegenda de La branca daurada, de James Frazer: "En La branca daurada s'explica la llegenda de dues ciutats, una anomenada Peix i l'altre anomenada Xarxa, que sempre estaven enfrontades. Xarxa, com és lògic, sempre atrapava (guanyava) a Peix. Fins que un savi (un poeta, segons la meva interpretació) se'n va adonar i va ordenar que edifiquessin dues torres altes enmig de la ciutat anomenada Peix, per a impedir que la xarxa de Xarxa caigués sobre ella. A partir de llavors, la xarxa va deixar de menjar-se el peix. La poesia té aquesta altra missió antiga i gairebé oblidada: posar les paraules a treballar per a transformar el món, cosa que Rut Muñoz fa mitjançant la seva poesia".

La autora, a continuació, va llegir una sèrie de poemes breus que pertanyen al seu llibre inèdit La mujer catatónica, un llibre en què l'autora ens parla d'un personatge immòbil en aparença, però que estén les ales i vola fins al límit, fins a l'horitzó. La poeta, abans de la lectura, va barrejar primer les pàgines manuscrites com si fossin cartes, fiant a l'atzar l'ordre dels poemes que llegiria, ja que, segons va dir, la història del personatge poètic del seu llibre tampoc estava sotmesa a cap cronologia determinada.

Durant el debat amb el públic es va senyalar la forma el·líptica de la seva poesia, que suggereix més que no diu l'experiència, donant la substància poètica d'allò viscut i somiat, però que no es revela en el poema. L'autora també va confessar la seva devoció per Marguerite Duras, i va descriure un viatge iniciàtic a París seguint les petjades i els llocs mítics de l'escriptora francesa.

En la propera sessió del 15 de març, Dante Bertini presentarà tres veus noves: Álex Chico, Iván Humanes i Juan Vico.  

.....................................................

Rut Muñoz va néixer a València el 1976. És llicenciada en Història de l'Art i en Medicina Tradicional Xinesa, disciplina a la qual es dedica professionalment.


POEMES

         mi soledad,                                              
 
una habitación cerrada

una desconocida dentro

...............

La llamaban


la devota de orillas

y arañazos


la horizontes

la olvidada del cielo

la vahídos


no servía para nube

no servía para niebla

..............


Dime qué hago con los agujeros

que me abres


no sé dónde ponerlos.

..............


Tú no has existido nunca. Nunca.

Lo juro.


Llenarme la cabeza de agua y ahogarte.

......................


            Estoy sola.

Hay un montón de cajas con cuadernos de la escuela

ocupando el armario del pasillo.

A eso me refiero.

...............


Esa planta en la ventana

nunca la riego pero

las hojas enredadas a los barrotes

crecen

cuelgan hasta el suelo

tapan los cristales.

Ya no veo la calle.

….......................

Soy un pájaro con vértigo.        


Galería fotogràfica
   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2