Dimecres, 21 d'octubre de 2020



Castellano  


On són els traductors?, per Lluís Maria Todó
6/6/2012


No fa gaire es va celebrar als locals de la Pompeu Fabra una trobada sobre la visibilitat dels traductors. El Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris té un grup de treball precisament sobre aquesta mateixa visibilitat de traductores i traductors (més nombroses elles que ells, penso). Les associacions corresponents van tenir paradeta a la Diada del 23 d’abril a Barcelona, on pretenien fer-se ben visibles davant de la ciutadania.

Però ¿en què consisteix aquesta discutida i exigida visibilitat dels traductors? Diguem per començar que no es relaciona amb aquella opinió unànime fins fa poc que deia que una traducció, per ser bona, no havia de semblar una traducció sinó un text original, i que per tant el traductor havia de fer-se transparent, o invisible. Actualment, els especialistes sobre el tema no ho veuen tan clar, i la postura radicalment contraria tampoc sembla raonable, sobretot perquè l’intent de reproduir en la llengua d’arribada tota l’ “estranyesa” inherent a l’obra literària podria generar textos que serien mal interpretats pels lectors, en el sentit que imputarien aquesta estranyesa a la imperícia del traductor. 

De fet, la traducció és una activitat humana molt curiosa, sobre la qual es diuen moltes poca-soltades i sobre la qual se sap bastant poca cosa. Fa uns anys, inclús hi va haver qui volia carregar sobre les espatlles dels traductors els atzars desfavorables de la història local, i es pretenia que si la literatura catalana no va tenir Petrarquisme, Barroc, Neoclassicisme, o poc, o dolent, els traductors podien suplir aquestes carències i havien de posar-s’hi. Em sembla que, sent benèvols, d’això en podríem dir pensament màgic.

No, la visibilitat que reclamem fermament els traductors és una cosa molt més senzilla, un dret que no seria gens complicat respectar. Es tracta d’exigir que sempre que als mitjans de comunicació s'al·ludeixi a un llibre traduït, se citi el nom del responsable de la traducció. Això val per tots els mitjans, escrits o audiovisuals, i per tots els gèneres literaris traduïts: poesia, novel·la, teatre, assaig.

Els lectors han d’acostumar-se a tenir en compte que el responsable d’un llibre traduït és en bona part el traductor, i que tenen dret a saber qui va escriure el text que llegeixen. I els periodistes culturals, no estaria malament que s’acostumessin, en la mesura del possible, a introduir a les seves ressenyes alguna apreciació sobre el valor de la traducció. No sempre és fàcil, d’acord: el periodista pot no conèixer la llengua de l’original, o no tenir-ne el text a mà, i avaluar una traducció sempre és una cosa complicada; però tampoc és demanar un impossible.

Mentrestant, les associacions de traductors animen els seus socis i tots els lectors a reclamar aquesta visibilitat, i que cada vegada que vegin omès el nom d’un traductor, el preguntin, segons les possibilitats del mitjà. Això és particularment fàcil en les edicions digitals de diaris i revistes.

Traduir literatura és una feina difícil i molt mal pagada. Reduir a la invisibilitat els esforçats professionals que l’exerceixen és una penalització injustificada i injusta. Sisplau, senyors lectors, exigeixin que se’ls digui qui ha traduït el llibre que s’esmenta en un diari, una revista, una ràdio, un canal de televisió. Gràcies.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2