Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
Verònica  Pérez Roldan


Vaig néixer i créixer a Sabadell. Vaig fer Humanitats perquè volia aprendre i no em podia decidir per una matèria en concret: «Mare, vull fer cultura». Vaig viure al Masnou, on va néixer el meu fill. Uns anys després, en conèixer  la meva actual parella, vam replantejar-nos entre dos punts de la geografia catalana: Sabadell i Puig-reig. Treballo a Barcelona. Tinc una debilitat inexplicable pels paratges industrials dels anys 60 del segle XX: les colònies, les xemeneies, els rius explotats, els salts d’aigua... el nostre passat. I sempre he tingut la sensació de no pertànyer enlloc però tenir gran capacitat per adaptar-me arreu.

​Aquesta seria la meva biografia geogràfica. La literària és ben diferent.

​El primer record que em ve, la primera experiència seriosa amb l’escriptura, es diu Jacinta. Amb la mestra que vaig tenir dels quatre als sis anys i que va haver de marxar per motius de feina a Sevilla, vaig viure una relació epistolar a una edat en què pràcticament no sabia què significava la paraula «escriure».

​Na Jacinta em responia les meves cartes infantils i, de vegades, en feia alguna correcció. Amb el temps vam perdre el contacte i, tot i que moltes vegades vaig somiar amb anar a retrobar-la, no m’hi vaig atrevir. Després va passar el temps.
Ha estat fa un parell d’anys, en un creuament a les xarxes, que ella m’ha reconegut i m’ha enviat un missatge preciós «Tens la cara d’aquella nena i et dius com ella, havies de ser tu. Aquella nena que, quan vaig començar a escriure lletres a la pissarra i enllaçar-les formant paraules, va obrir els ulls, amb brillantor, descobrint l’escriptura i em va convèncer que no podia haver-hi millor professió en aquest món».
L’Ana, novament una professora, a segon de batxillerat ens va convidar a escriure un diari durant tres mesos. Després d’aquest temps teníem l’opció de deixar-li perquè el revisés i poguéssim pujar, així, una mica més la nota. Jo ho vaig fer. En retornar-me’l, se’m va quedar mirant i, amb els ulls plorosos, em va dir: «Verònica, si us plau, no deixis mai d’escriure».

No ho he fet.  He escrit per mi, com moltíssima gent fa. També ho he fet a la feina, per necessitat. Les tasques més administratives, les convertia en petites obres: una carta, un informe, una memòria... Un dia vaig escriure una resolució que estava tan ben estructurada, explicada i amb un llenguatge acurat i senzill, que els destinataris advocats no podien entendre-la (sense qualsevulles ni adverbis acabats en –ment). 

​A tots els esdeveniments públics laborals o familiars hi ficava la meva intervenció poètica, amb o sense música.

​El corcó de l’escriptura et menja i, tard o d’hora necessita més. D’aquesta necessitat d’expressar surt "La secla" i sorgeix aquest blog i també espero que neixin moltes més històries per compartir-vos.



Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat