Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Del record personal a la memòria col·lectiva
23/8/2025
T
eresa Costa-Gramunt publica 'La capsa dels fils' (Comte d’Aure), un compendi de records breus que dibuixen una «geografia sentimental» i el testimoni d’una època
Cadascú té el seu propi calaix de records, únic i particular. Ni tan sols d’una mateixa situació poden resultar dues experiències subjectives iguals. Tot i això, també es generen llocs comuns en l’imaginari nostàlgic. Per a molts, pensar una ‘capsa dels fils’ evoca inevitablement una caixa metàl·lica de galetes de mantega daneses. La memòria ens connecta amb qui hem estat en el passat, i fins i tot imatges difoses aparentment insignificants, com una capsa de galetes sense galetes dins, constitueixen una part indestriable de nosaltres. La posada en funcionament de la memòria en veu alta pot servir de disparador de la nostàlgia del veí, i també d’activació de la memòria col·lectiva. Això és exactament el que fa La capsa dels fils (geografies sentimentals).
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) és una autora formada en àmbits tan diversos com disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbolisme. Ha publicat una cinquantena de llibres entre narrativa, assaig, poesia i memorialística, i ha col·laborat en diversos mitjans com Núvol. En aquest nou volum, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, fa una exploració lúcida d’alguns dels seus records, convertint-los en una superfície física que configura el mapa de la seva vida, però que, sobretot, il·lustra reflexions crítiques sobre un passat i un present compartits.
Tal com deixa endevinar el títol, el llibre està construït com una mena de calaix de sastre desendreçat a consciència. L’arquitectura de l’obra es divideix en les quatre estacions de l’any, com a recurs per disposar una línia cronològica i agrupar textos que, per si sols salten amunt i avall en el temps, igual que els mateixos records. Comença amb la lluminositat de l’estiu, i tanca amb la possibilitat de renaixement de la primavera. Cada un dels blocs s’encapçala amb un haiku, un poema breu de tradició japonesa, que reitera la intenció del conjunt de parar “atenció a la bellesa que es condensa, o encapsula, en els fets quotidians”, com diu la mateixa autora al pròleg del llibre.
L’autora revisita en els textos petits i grans moments de la seva vida, explorant el contrast de llums i ombres que acompanya qualsevol existència. Amb un llenguatge sentit però clar aborda temes transcendents, com el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat o la consciència del pas del temps, i altres aparentment banals, com algunes baralles infantils que també demostren com, amb el temps, les preocupacions canvien de lloc. Cada record és aquí convocat de manera conscient, per articular des del present la reflexió que converteix l’experiència en aprenentatge.
Tot i això, l’autora no cau en l’egocentrisme temptador de les memòries, sinó que disposa la sensibilitat personal com a pretext per parlar, reflexionar, criticar, allò que ha trobat fora, dipositant reivindicacions presents sobre el passat viscut. A partir de la seva experiència en un grup escolta exposa la seva defensa al moviment. D’un ensurt injust d’infantesa presenta una ferma defensa dels drets de totes les nenes. D’una visita turística a Berlín presenta la crítica per comparativa de la falta de memòria històrica a Espanya després de la Guerra Civil. I justament davant aquesta crítica, els seus fragments de memòria aporten una mica més de llum al teixit de la memòria col·lectiva del Franquisme i la Transició.
En aquest llibre Costa-Gramunt va més enllà de l’autobiografia, i inclou en les seves pàgines biografies d’altres; noms que marquen la seva trajectòria de vida, i que ara queden reivindicats a través de les paraules com més que un record. Alguns noms coneguts apareixen perquè desperten la reflexió de l’autora, com Salvador Puig Antich. Altres, perquè no han estat prou valorades, com les dones al darrere de Joan Amades, Enriqueta i Consol Mallofré Coca. Igualment importants i dignes de menció ho són per l’autora altres noms menys públics, però que construeixen el mapa sentimental de l’autora: una professora de la República, un metge de la infància, una amiga. Perquè com diu la mateixa Teresa Costa-Gramunt: “ningú pot parlar de si mateix sense parlar dels altres”.
Paula Sánchez Monné -nuvol
Artícles relacionats :
23/8/2025
Cadascú té el seu propi calaix de records, únic i particular. Ni tan sols d’una mateixa situació poden resultar dues experiències subjectives iguals. Tot i això, també es generen llocs comuns en l’imaginari nostàlgic. Per a molts, pensar una ‘capsa dels fils’ evoca inevitablement una caixa metàl·lica de galetes de mantega daneses. La memòria ens connecta amb qui hem estat en el passat, i fins i tot imatges difoses aparentment insignificants, com una capsa de galetes sense galetes dins, constitueixen una part indestriable de nosaltres. La posada en funcionament de la memòria en veu alta pot servir de disparador de la nostàlgia del veí, i també d’activació de la memòria col·lectiva. Això és exactament el que fa La capsa dels fils (geografies sentimentals).
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) és una autora formada en àmbits tan diversos com disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbolisme. Ha publicat una cinquantena de llibres entre narrativa, assaig, poesia i memorialística, i ha col·laborat en diversos mitjans com Núvol. En aquest nou volum, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, fa una exploració lúcida d’alguns dels seus records, convertint-los en una superfície física que configura el mapa de la seva vida, però que, sobretot, il·lustra reflexions crítiques sobre un passat i un present compartits.
Tal com deixa endevinar el títol, el llibre està construït com una mena de calaix de sastre desendreçat a consciència. L’arquitectura de l’obra es divideix en les quatre estacions de l’any, com a recurs per disposar una línia cronològica i agrupar textos que, per si sols salten amunt i avall en el temps, igual que els mateixos records. Comença amb la lluminositat de l’estiu, i tanca amb la possibilitat de renaixement de la primavera. Cada un dels blocs s’encapçala amb un haiku, un poema breu de tradició japonesa, que reitera la intenció del conjunt de parar “atenció a la bellesa que es condensa, o encapsula, en els fets quotidians”, com diu la mateixa autora al pròleg del llibre.
L’autora revisita en els textos petits i grans moments de la seva vida, explorant el contrast de llums i ombres que acompanya qualsevol existència. Amb un llenguatge sentit però clar aborda temes transcendents, com el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat o la consciència del pas del temps, i altres aparentment banals, com algunes baralles infantils que també demostren com, amb el temps, les preocupacions canvien de lloc. Cada record és aquí convocat de manera conscient, per articular des del present la reflexió que converteix l’experiència en aprenentatge.
Tot i això, l’autora no cau en l’egocentrisme temptador de les memòries, sinó que disposa la sensibilitat personal com a pretext per parlar, reflexionar, criticar, allò que ha trobat fora, dipositant reivindicacions presents sobre el passat viscut. A partir de la seva experiència en un grup escolta exposa la seva defensa al moviment. D’un ensurt injust d’infantesa presenta una ferma defensa dels drets de totes les nenes. D’una visita turística a Berlín presenta la crítica per comparativa de la falta de memòria històrica a Espanya després de la Guerra Civil. I justament davant aquesta crítica, els seus fragments de memòria aporten una mica més de llum al teixit de la memòria col·lectiva del Franquisme i la Transició.
En aquest llibre Costa-Gramunt va més enllà de l’autobiografia, i inclou en les seves pàgines biografies d’altres; noms que marquen la seva trajectòria de vida, i que ara queden reivindicats a través de les paraules com més que un record. Alguns noms coneguts apareixen perquè desperten la reflexió de l’autora, com Salvador Puig Antich. Altres, perquè no han estat prou valorades, com les dones al darrere de Joan Amades, Enriqueta i Consol Mallofré Coca. Igualment importants i dignes de menció ho són per l’autora altres noms menys públics, però que construeixen el mapa sentimental de l’autora: una professora de la República, un metge de la infància, una amiga. Perquè com diu la mateixa Teresa Costa-Gramunt: “ningú pot parlar de si mateix sense parlar dels altres”.
Paula Sánchez Monné -nuvol
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
