Ara fa vint anys que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va debutar com a poeta amb La corda del gronxador (Moll, 2006). L'autor celebra l'efemèride fent una tria de la seva obra en vers a El test de la flor malva, publicat per Pagès: el volum, de 200 pàgines i prologat per Pere Ballart, recull una mostra representativa dels deu llibres de poesia que ha publicat fins ara, entre els quals hi ha Vetlla (3i4, 2012), El magraner (Cossetània, 2020) i Un llum que crema (Proa, 2023).

Llavina, que compagina la docència en un institut amb l'exercici de la crítica literària (a l'ARA, per exemple) i l'escriptura, arriba a Barcelona després d'una llarga jornada laboral. Així i tot, oblida el cansament de seguida que comença a parlar de la seva gran passió: la literatura.

— És una novel·la horrorosa.

— És infame. Immunda. Nefanda.

— Com a autor, abans de Nitrato de Chile havia publicat el recull de contes La mà tallada [Proa, 1999], que és un llibre prescindible però que tenia algunes idees bones. Totes les narracions tenien a veure amb mans i els problemes que se'n derivaven. Llavors vaig guanyar, com deies, un premi important amb Nitrato de Chile, però renego d'aquella novel·la, que em va portar molts problemes.

— El desengany que vaig tenir amb aquesta novel·la em va permetre pensar que podia renéixer com a poeta. Sempre havia escrit poesia, i també n'havia llegit molta. La meva mentalitat com a autor no és gaire novel·lística: em costa més estructurar una història que veure les coses en el detall prospectiu de la poesia. Encara que durant aquests últims anys he publicat llibres en prosa que són dignes, soc més "un aprenent de poeta", com deia Espriu, que narrador.

— És una edat gairebé provecta per publicar poesia. Vaig trigar perquè m'agrada que els llibres de poesia tinguin una estructura i uns pilars dominants. Amb La corda del gronxador eren la pruïja pel pas del temps i la memòria.

— Era una mica profètic, aquest poema. De vegades he pensat que hi ha una mena de condemna en com visc les relacions amoroses. Quan estic gaudint-ne més, ja incubo el final. He estimat i patit molt. Crec que he estimat més que no m'han estimat a mi. Continuo creient en l'amor tot i haver viscut tantes ruptures. És la força que mou el cel i les estrelles, com diu Dante.

— La idea del final de l'amor és molt present en la meva poesia. És un component gairebé tràgic, com si estigués determinat pels déus, més que no pas dramàtic. No soc una persona especialment trista, però sí melancòlica. És cert que de vegades visc el dol per coses que he perdut i tinc nostàlgia per persones que he estimat... Al mateix temps, visc la vida molt intensament i amb una gran llibertat.

— Llevar-me a les cinc del matí és un acte de llibertat. Surto de casa i camino pel meu poble, Gelida, quan encara és fosc i no hi ha ningú al carrer. Després agafo el cotxe i arribo a Vilafranca a quarts de set, i encara tinc una hora i mitja per poder llegir abans d'anar a treballar.

— Me'n vaig a dormir com a molt tard a les onze. M'agrada molt seguir una rutina fèrria. Poder llegir el diari abans d'entrar a la trinxera de les classes. Ara m'estic documentant sobre Montserrat perquè és el tema d'un dels tres llibres per encàrrec que escric i, al mateix temps, persisteixo en la lectura dels dos volums que Heidegger va dedicar a Nietzsche.

— M'interessa perquè probablement és el filòsof més literari, el que ens és més fàcil recórrer-hi per discrepar-hi o estar-hi d'acord. Heidegger, per exemple, l'esmena en la totalitat.

— Sí. Llegeixo unes quatre hores al dia ben bones. M'irrita la gent que diu que no té temps per llegir. Si t'agrada molt una cosa treus el temps d'on sigui per fer-la.

— Fa anys que porto aquesta mateixa vida. L'últim gran canvi que he fet ha estat deixar Vilafranca del Penedès i tornar a Gelida, on vaig néixer i créixer i on encara viuen els meus pares. Estic molt content d'haver reprès la nostra relació. Ens veiem pràcticament cada dia. Ara veig els partits del Barça amb mon pare, que té 84 anys. Ma mare en té 80. Va néixer el dia que van tirar la bomba atòmica a Hiroshima.

— Encara que em senti vilafranquí, perquè hi he passat gairebé tres dècades –amb un petit parèntesi a Barcelona, on vivia amb l'Alba, la mare dels meus fills– i tothom em coneix, estava cansat de la meva pròpia vida tal com l'havia enfocat. M'emprenyava una mica haver de viure amb estretors. Em va semblar que havia arribat el moment de deixar el pis. És absurd viure sol en un dúplex de 100 metres quadrats. Els meus fills ja són molt grans... Vaig pensar que havia arribat el moment de reduir la meva vida. Per això me'n vaig anar Gelida, en un pis de 40 m2.

— Crec que tinc més qualitat de vida que abans. Soc feliç vivint en un pis petit, sense sofà ni tele, i llevant-me a les cinc del matí. Encara que passi set hores cada dia a l'institut, puc continuar passejant a primera hora i també a la tarda, quan he acabat de treballar. Mentre camino, també llegeixo.

— Als matins escolto pòdcasts en anglès.

— Em surt així. No ho busco.

— En els poemes distingeixo molt el pretext del tema. El pretext, en el cas de Queixal de nen, el tinc molt clar. Érem en un restaurant amb en Guillem, després de la presentació de Ningú ha escombrat les fulles [Amsterdam, 2008] i mentre menjàvem broquetes a ell li va caure un queixal. En Guillem tenia 12 o 13 anys, i ara en té 30. El pretext era aquest: el tema del poema era la transmissió, la continuïtat familiar.

— I L'anell [Meteora, 2021] el vaig escriure a partir d'un viatge que vaig fer a París amb la meva amiga Anna per anar-la a veure. En aquells moments hi estava fent un màster. Amb la Cesca hem tingut una relació molt més estreta que amb el Guillem. Hem passat hores i hores llegint, perquè tenim interessos similars. Ella és la primera lectora dels meus llibres, juntament amb en Jordi Lara. El tercer és en Marc Galofré, llicenciat en filosofia que està fent una tesi sobre Albert Camus.

— Un dia passejàvem per una vinya i vam trobar una canya especial que ell va agafar i va dir: "Mira, pare, una badoquera". Havia sentit aquella paraula abans, però era com si l'hagués oblidat. El meu fill me la va tornar a fer present. Aquella badoquera, instrument que serveix per atènyer les fruites que es troben a les branques més altes d'un arbre, em va semblar un pretext perfecte per parlar de l'estil literari.

"Qui té l'estil, té una eina ferma al puny / per arribar al lloc de la fruita estranya / com feia, al mes d'agost, aquesta canya!", acaba el poema.

— De vegades no arribem a certes fruites, que són les més dolces –perquè tenen "dos dies més de sol", com va escriure Rilke–, i ens hem de servir d'una badoquera per abastar-les.

— És curiós, perquè Un matrimoni neix d'una anècdota relacionada amb la meva filla Cesca. Quan ella tenia 4 anys em va preguntar: què passaria si en un matrimoni la dona fos llevadora i el pare fos enterramorts? Em va desconcertar, i hi vaig començar a donar voltes. La llevadora ajuda a afranquir el pas a la vida i l'enterramorts acomoda la despulla d'un cos en un forat o on sigui. Si un i l'altre s'estimen, no hauria de passar res.

— L'elegia és, probablement, la corda principal de la meva poesia. Hi ha visions elegíaques molt diferents: les de Goethe són lluminoses; les de Machado, en canvi, són tenebroses, perquè parlen de la mort de la seva dona. En el meu cas, soc un elegíac amb totes les lletres, però no perdo l'esperança de deixar de ser-ho algun dia, no per necessitat ni per prescripció facultativa, sinó perquè soc conscient que els motius i els estímuls per viure són il·limitats.

— Sempre que han vingut a casa amigues, amants o persones que estimava han intentat convèncer-me de la necessitat moral de tenir plantes. L'Helena va aconseguir que la meva terrassa arribés a fer molt de goig. Vam anar a un viver i vam comprar un ginebró, la flor malva i diverses plantes aromàtiques... Més endavant, la Laia, quan jo ja no tenia plantes, va proposar de convertir la terrassa en un espai chill-out. Igual que el petit jardí de l'Helena, el chill-out de la Laia va acabar morint per inacció, perquè no me'n cuidava prou.

Així i tot, la natura és molt present a la teva poesia.

— M'agrada integrar-la en el que escric. Hi ha un poema de Nadal, Advent, en què parlo de fer entrar el bosc a casa a través del pessebre. Molts autors que he seguit amb devoció, entre els quals hi ha Robert Frost, Seamus Heaney, Richard Wilbur i Theodore Roethke, tracten la natura com una presència constant, gairebé anímica.

— Durant els primers anys que passejava no coneixia el nom de la majoria de flors, herbes i arbres. Un amic meu, l'Oriol Sabaté, em va descobrir una aplicació, el Google Lens, i des de llavors em vaig passar una temporada enfocant tot el que veia per poder-hi posar nom. La gent devia pensar que m'havia grillat encara una mica més del que ja ho estava.

— Forma part del meu nou llibre, encara inèdit, que porta per títol La veu ferida. Està estructurat a partir de dues pèrdues: la d'un amor i la d'un dels meus millors amics, l'Àlex Susanna.

— Necessitava recuperar la figura de l'amic a través del principi de la nostra relació i de gairebé el final. Cinc dies abans de morir em va dir: "Parlem poc de la mort". Em va impactar molt perquè tenia raó. Parlem poc del misteri de la mort. Per això el poema es torna una mena de mantra sobre aquest tema.

— No vaig saber què dir-li perquè ell s'estava morint. Tots sabíem que l'Àlex tenia els dies comptats.

— Escrivim per intentar arribar al cor de la realitat. El dia de Sant Jordi em van regalar una rosa molt maca, sense oripells. L'he deixada en un gerro durant les últimes setmanes i l'he anat retratant durant el procés d'envelliment. Ja ha perdut totes les fulles, però la corol·la encara aguanta. Penso que la rosa d'ara és molt més real que l'esplendor de la bellesa jove. S'ha quedat en la tija, ja no té fulles, que es van anar tacant mentre envellien... La meva rosa aviat perdrà el cap. Quan ets jove tendeixes a fer servir molts recursos que et conviden a pensar que d'alguna manera et faran admirable. A la meva edat, l'únic que puc oferir és una veritat. Potser no serà un retrat bonic i és incòmode, però aquesta essència és el que em queda.