Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Ho vull, ho tinc?
9/8/2026
A
finals de juliol el Diario de Burgos publicava una notícia referida a l’Hospital Universitari de Burgos. Des de primers de maig, s’hi estaven atenent, per donar a llum, dones de nacionalitat brasilera, residents a països del nord d’Europa on se’ls havia anat controlant l’embaràs. La primera dona no va aixecar cap sospita, és clar; no obstant això, quan ja eren uns trenta els casos de dones com aquesta, que, a més, donaven alternativament la mateixa direcció a dos pobles propers i anaven sovint acompanyades pel mateix home, es va identificar un patró i es va posar en coneixement de la policia. Podia tractar-se de turisme sanitari, immigració o d’una xarxa de ventres de lloguer. M’imagino que la fiscalia deu estar-ho investigant i aviat ho aclarirà. En qualsevol cas, la hipòtesi d’una xarxa de tràfic de ventres de lloguer no sembla gens forassenyada.
En realitat, els ventres de lloguer són tan vells com la bíblia, com a mínim. És clar que, en aquells temps, ningú no parlava de gestació subrogada, una terminologia que emmascara, tot i que no canvia la realitat. En els temps bíblics, una esclava paria un fill per a l’amo, a petició de l’esposa, que, per raons d’edat, ja no podia concebre. L’exemple més conegut és el de Sara, que va lliurar la seva esclava egípcia al seu marit, Abraham, per així procrear un descendent.
A la pràctica dels ventres de lloguer, la llibertat de la gestant és una ficció quan no existeix la igualtatLa pràctica que una dona tingués fills mitjançant una altra dona ha existit sempre. A més d’esclaves, trobem serventes, concubines o parentes. I en règims dictatorials s’han arrabassat els fills de les dones desafectes al règim per lliurar-los a famílies sense descendència i compromeses ideològicament, com va passar durant la dictadura franquista amb les “roges”.
Se’m dirà que no hi ha paral·lelisme possible entre les situacions esmentades i la pràctica actual dels ventres de lloguer. Ara, es diu, hi ha el consentiment de la gestant, cosa que no passava en els contextos anteriors. Cert, la gestant signa un contracte pel qual consent lliurar el fill gestat. No sembla que hi hagi coerció: la dona és lliure d’acceptar aquesta contraprestació o no. Tot i això, la llibertat és una mera ficció quan no existeix la igualtat. Si una dona necessita desesperadament els diners per menjar, com passa a l’Índia, o els necessita per pagar els estudis universitaris de la seva prole, com als Estats Units, no consent lliurement. Les necessitats que l’esperonen són també mesures coercitives, com la subjecció jurídica ho era per a l’esclava.
D’altra banda, què passa amb el nadó? La Convenció dels Drets de l’Infant estableix que en totes les decisions ha de prevaler l’interès superior del nen i també determina que la venda en queda prohibida. A la mal anomenada gestació subrogada, l’objecte del contracte és l’embaràs, però aquest contracte només finalitza en lliurar el nadó, és a dir, el resultat pràctic és una transacció. I queda palès que ho és quan la criatura no compleix les expectatives dels pares: discapacitat, embaràs múltiple, o quan una de les parts canvia d’opinió.
Gemma Lienas-Lavanguardia
Imatge EFE/Sergio Pérez
Artícles relacionats :
9/8/2026
En realitat, els ventres de lloguer són tan vells com la bíblia, com a mínim. És clar que, en aquells temps, ningú no parlava de gestació subrogada, una terminologia que emmascara, tot i que no canvia la realitat. En els temps bíblics, una esclava paria un fill per a l’amo, a petició de l’esposa, que, per raons d’edat, ja no podia concebre. L’exemple més conegut és el de Sara, que va lliurar la seva esclava egípcia al seu marit, Abraham, per així procrear un descendent.
A la pràctica dels ventres de lloguer, la llibertat de la gestant és una ficció quan no existeix la igualtatLa pràctica que una dona tingués fills mitjançant una altra dona ha existit sempre. A més d’esclaves, trobem serventes, concubines o parentes. I en règims dictatorials s’han arrabassat els fills de les dones desafectes al règim per lliurar-los a famílies sense descendència i compromeses ideològicament, com va passar durant la dictadura franquista amb les “roges”.
Se’m dirà que no hi ha paral·lelisme possible entre les situacions esmentades i la pràctica actual dels ventres de lloguer. Ara, es diu, hi ha el consentiment de la gestant, cosa que no passava en els contextos anteriors. Cert, la gestant signa un contracte pel qual consent lliurar el fill gestat. No sembla que hi hagi coerció: la dona és lliure d’acceptar aquesta contraprestació o no. Tot i això, la llibertat és una mera ficció quan no existeix la igualtat. Si una dona necessita desesperadament els diners per menjar, com passa a l’Índia, o els necessita per pagar els estudis universitaris de la seva prole, com als Estats Units, no consent lliurement. Les necessitats que l’esperonen són també mesures coercitives, com la subjecció jurídica ho era per a l’esclava.
D’altra banda, què passa amb el nadó? La Convenció dels Drets de l’Infant estableix que en totes les decisions ha de prevaler l’interès superior del nen i també determina que la venda en queda prohibida. A la mal anomenada gestació subrogada, l’objecte del contracte és l’embaràs, però aquest contracte només finalitza en lliurar el nadó, és a dir, el resultat pràctic és una transacció. I queda palès que ho és quan la criatura no compleix les expectatives dels pares: discapacitat, embaràs múltiple, o quan una de les parts canvia d’opinió.
Gemma Lienas-Lavanguardia
Imatge EFE/Sergio Pérez
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
