L’organista assaja cada tarda de setembre, amb intenció d’oferir l’esperat concert anual a la catedral, per la festa major. La Gòria Sansa se l’escolta des de la làmpada a prop del ventilador que li ha preparat la Paula, projectant els voluminosos pavellons auditius de manera òptima per no perdre cap detall de les notes emeses per l’admirable i selecte instrument construït al segle XVI. Sort també que els elefants fan servir les orelles per refrigerar la sang. D’altra banda, era tan excitant sentir les peces de l’organista, que la Gòria Sansa desitjava que no morís mai aquell instant. Li feia pensar que en un principi va existir la música, i després la vida.

Una criatura ritual sap que, des del gènesi, l’objectiu existencial és el d’arribar a ser flamarada o cant… bramul, al cap i a la fi. La Gòria Sansa recorda quan va entrevistar, fa molts anys, el poeta José Luis Giménez-Frontín, que havia pres la figura de l’elefant com a símbol de la germandat sensible i intel·ligent entre els éssers vius en la seva literatura.

L’elefant, com a mostra del pont de bondat a estendre en les relacions entre els éssers humans i els animals: i el bramul mil vegades portentós dels elefants ebris d’amor. Recorda a una novel·la que l’emperador africà Bokassa, l’amic de Giscard d’Estaing, els abatia des d’una tanqueta amb una metralladora pesada. Un cop davant les restes de l’extermini, els adults s’acostaven lents i acariciaven els ossos molt delicadament, amb l’extrem de les llargues trompes. Després recollien els pesats ossos i els dispersaven per la sabana per fer fallida la imatge de la mort.

L’organista, emparat en la seva respiració de coure, amb entusiasme insòlit, pensa que el govern dels tubs té a veure amb jocs de llums i d’ombres des del to serè amb què inicia el concert. L’elefant apareixerà a l’imaginari de Giménez-Frontín com un ésser majestuós, veterà, de costums amb uns codis que produeixen l’entusiasme del seu germà humà, d’habilitats per a la supervivència que els converteixen en ancestres. L’última pregària del llibre ho deixa ben clar: només els elefants mereixen senyorejar la terra.

L’organista descobreix l’aliatge de l’aigua amb el foc, escolta la memòria secreta de la farga: organitza els càlculs del discurs del cosmos, de l’argent i del plom, de l’estany i el coure. L’organista, absort, assossegat, aconsegueix dibuixar en l’aire la temprança geomètrica del goig i la matèria, sentits que transcendeixen per anomenar el món eteri de la música. Pensa així que la seva vida seria avui diferent sense saber del misteri que arxiva l’instrument, l’anunciació angèlica d’una ascesi austera.

Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).