Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Traduir Anne Carson al català: la quimera de desplaçar el jo
14/10/2026
E
l gran assoliment de l’autora és arribar a ser tan moderna i a la vegada estar tan enganxada a la tradició
Costa escriure sobre l’obra d’Anne Carson sense entrar en tòpics gastats que a ella mateixa li farien arrufar el nas. Moltes persones, jo inclosa, sempre vam creure que potser els costaria donar el Nobel a una obra tan difícil de fer encaixar en cap premissa.
Després de llegir ―o traduir― Carson tens la sensació que has perdut més del que has guanyat. Potser és perquè et sents una mica despullat. L’esforç és arribar-hi sense preguntar-te de què va i això, en els temps que vivim, és molt reconfortant. Requereix un esforç per alliberar-se de certes cotilles i aprofundir en el viatge sense esperar res a canvi, i a la vegada esperant-ho tot. En la voluntat d’entrar en l’obra de l’autora canadenca cal un desaferrament que, en llenguatge carsonià, es podria descriure com a Decreació o, si us ho estimeu més, «Des-creació». Un ha d’aprendre a eliminar el que sobra i fer florir l’obra a partir de la branca nua. El lector és també un creador. Com ella mateixa diria, en referència al títol del seu assaig sobre l’economia en el llenguatge i els silencis en el que es diu en Simònides de Ceos i Paul Celan, fer Economia del que no es perd. Cada llibre comença i acaba com ha començat: en el dubte. Per exemple: preguntant-te si allò que llegeixes és poesia, teatre, assaig o prosa. Sembla un joc que permet que l’autora comparteixi el que sap amb el lector, tant si busca parlar de fets personals (la separació del seu marit, a La bellesa del marit, la mort del germà, a Nox), com si vol analitzar conceptes (com les imatges del desig segons Safo, o el Sòcrates del Fedre de Plató, a Eros dolçamargant).
L’obra d’Anne Carson és absolutament avantguardista, treballa la forma i la intertextualitat fent experiments prosòdics, sobretot en les obres més performàtiques i en els seus escrits que podríem considerar més «teatrals». Traduir-ho resulta una quimera, de manera que el que cal és una interpretació bàsica per poder seguir el que passa, deixant el protagonisme al llenguatge, sense buscar-hi un sentit clar i sense voler imaginar-hi una intencionalitat. Carson no es tradueix; s’interpreta. El que fa és buscar maneres de desplaçar el jo del centre de l’obra, no per substituir-lo per un llenguatge fred o poc humà, sinó per buscar en allò que fa una mena de reflex espiritual, aplicant-se la màxima de DH Lawrence quan deia «Not I, not I, but the wind that blows through me» [Jo no, jo no, sinó el vent que passa a través meu].
El gran assoliment de l’autora és arribar a ser tan moderna i a la vegada estar tan enganxada a la tradició, però en els temps que corren, la necessitat d’un retorn a les certeses que com a humans hem teixit al llarg dels segles és com donar oxigen a algú que s’ofega. Avui necessitem els clàssics (en el sentit més ampli del terme) per recordar-nos què és ser humà, però és necessari unir-los al present per mitjà de la representació artística perquè ens cal recordar que, com a humans, la creació avança, es transforma, s’interroga, i cal que sigui viva (no estàtica), que ha de trobar maneres no de devorar el passat, digerir-lo i eliminar-lo del sistema (com molt sovint ens proposen), sinó d’incorporar-lo en la creació de noves obres d’art. És difícil convèncer de la necessitat d’Anne Carson apel·lant a la seva formació clàssica, com també ho és intentar convèncer algú que la llegeixi per la seva imponent modernitat. És un híbrid estrany i difícil de fer encaixar en res que no sigui una experimentació de qualsevol forma d’art amb una forma prou abstracta perquè qualsevol que hi participi pugui adaptar-la a la seva mirada, amb el dubte i la distància com a matèries primeres. Llegir Anne Carson, com traduir-la, requereix un salt de fe sabent que no hi ha res amagat que se’ns pretengui vendre, més que el treball d’una artista que no es pren gaire seriosament tot allò que sap. Aquell qui busqui respostes en Anne Carson, no les trobarà. Ni falta que fa.
Núria Busquet- QuadernNúria Busquet ha traduït les obres d’Anne Carson al català.
Artícles relacionats :
14/10/2026
Costa escriure sobre l’obra d’Anne Carson sense entrar en tòpics gastats que a ella mateixa li farien arrufar el nas. Moltes persones, jo inclosa, sempre vam creure que potser els costaria donar el Nobel a una obra tan difícil de fer encaixar en cap premissa.
Després de llegir ―o traduir― Carson tens la sensació que has perdut més del que has guanyat. Potser és perquè et sents una mica despullat. L’esforç és arribar-hi sense preguntar-te de què va i això, en els temps que vivim, és molt reconfortant. Requereix un esforç per alliberar-se de certes cotilles i aprofundir en el viatge sense esperar res a canvi, i a la vegada esperant-ho tot. En la voluntat d’entrar en l’obra de l’autora canadenca cal un desaferrament que, en llenguatge carsonià, es podria descriure com a Decreació o, si us ho estimeu més, «Des-creació». Un ha d’aprendre a eliminar el que sobra i fer florir l’obra a partir de la branca nua. El lector és també un creador. Com ella mateixa diria, en referència al títol del seu assaig sobre l’economia en el llenguatge i els silencis en el que es diu en Simònides de Ceos i Paul Celan, fer Economia del que no es perd. Cada llibre comença i acaba com ha començat: en el dubte. Per exemple: preguntant-te si allò que llegeixes és poesia, teatre, assaig o prosa. Sembla un joc que permet que l’autora comparteixi el que sap amb el lector, tant si busca parlar de fets personals (la separació del seu marit, a La bellesa del marit, la mort del germà, a Nox), com si vol analitzar conceptes (com les imatges del desig segons Safo, o el Sòcrates del Fedre de Plató, a Eros dolçamargant).
L’obra d’Anne Carson és absolutament avantguardista, treballa la forma i la intertextualitat fent experiments prosòdics, sobretot en les obres més performàtiques i en els seus escrits que podríem considerar més «teatrals». Traduir-ho resulta una quimera, de manera que el que cal és una interpretació bàsica per poder seguir el que passa, deixant el protagonisme al llenguatge, sense buscar-hi un sentit clar i sense voler imaginar-hi una intencionalitat. Carson no es tradueix; s’interpreta. El que fa és buscar maneres de desplaçar el jo del centre de l’obra, no per substituir-lo per un llenguatge fred o poc humà, sinó per buscar en allò que fa una mena de reflex espiritual, aplicant-se la màxima de DH Lawrence quan deia «Not I, not I, but the wind that blows through me» [Jo no, jo no, sinó el vent que passa a través meu].
El gran assoliment de l’autora és arribar a ser tan moderna i a la vegada estar tan enganxada a la tradició, però en els temps que corren, la necessitat d’un retorn a les certeses que com a humans hem teixit al llarg dels segles és com donar oxigen a algú que s’ofega. Avui necessitem els clàssics (en el sentit més ampli del terme) per recordar-nos què és ser humà, però és necessari unir-los al present per mitjà de la representació artística perquè ens cal recordar que, com a humans, la creació avança, es transforma, s’interroga, i cal que sigui viva (no estàtica), que ha de trobar maneres no de devorar el passat, digerir-lo i eliminar-lo del sistema (com molt sovint ens proposen), sinó d’incorporar-lo en la creació de noves obres d’art. És difícil convèncer de la necessitat d’Anne Carson apel·lant a la seva formació clàssica, com també ho és intentar convèncer algú que la llegeixi per la seva imponent modernitat. És un híbrid estrany i difícil de fer encaixar en res que no sigui una experimentació de qualsevol forma d’art amb una forma prou abstracta perquè qualsevol que hi participi pugui adaptar-la a la seva mirada, amb el dubte i la distància com a matèries primeres. Llegir Anne Carson, com traduir-la, requereix un salt de fe sabent que no hi ha res amagat que se’ns pretengui vendre, més que el treball d’una artista que no es pren gaire seriosament tot allò que sap. Aquell qui busqui respostes en Anne Carson, no les trobarà. Ni falta que fa.
Núria Busquet- QuadernNúria Busquet ha traduït les obres d’Anne Carson al català.
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
