Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Traduir vol dir generar conflicte
12/10/2026
T
iphanie Samoyault ha visitat Catalunya per parlar d’intertextualitat, clàssics, traducció i reescriptura.
La traducció és una «operació ambigua, complexa, capaç del millor com del pitjor», escriu Tiphanie Samoyault a Traduction et violence —estigueu atents perquè l’editorial Lleonard Muntaner en prepara una edició en català—. La professora, escriptora i traductora francesa ha passat per Catalunya aquesta setmana de la mà del PEN Català: dilluns va ser a la lliçó inaugural de la facultat de traducció i interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, dimarts va intervenir en un seminari sobre intertextualitat a l’escola Bloom, i dimecres en un altre sobre Roland Barthes a la Universitat de Girona.
El que dèiem: quan parlem de traducció solem centrar-nos en les seves virtuts i ens oblidem de la seva capacitat destructora, a la qual Samoyault dedica gran part de la seva obra. Moltes vegades, doncs, traduir és un exercici violent, tant de manera interna, quan som poc fidels al text original, com de manera externa, és a dir, quan hi ha una disparitat de poder entre la llengua de partida i la d’arribada. De fet, si fem cas d’Antoine Berman, totes dues violències es poden produir alhora i, fins i tot, retroalimentar-se: la «traducció etnocèntrica» deforma l’original per acabar amb l’Altre. És en aquest sentit que podem parlar d’assimilació i de negació de l’alteritat com a trets que, en moltes ocasions, caracteritzen la traducció.
De fet, Samoyault explica que la traducció ha estat una peça clau en moments històrics de transformació dels models culturals, i la colonització n’és un cas paradigmàtic. En certa manera, cap violència no es pot separar del tot de la llengua en què s’ha produït, cosa que Samoyault il·lustrava amb la traducció a l’alemany de Si això és un home, de Primo Levi. Així, la traducció ha buscat sovint esborrar llengües i cultures i imposar-ne d’altres com a sola font de coneixement.
Però en cap cas hem de pensar en aquestes violències des d’un punt de vista només ètic, sinó que també n’hem de fer una lectura política. En altres paraules, hem d’assumir que la destrucció i la deformació són precisament el que permeten que un text perduri. Així, podem fer dels «antagonismes de la traducció unes forces vives, unes forces de guàrdia, de vigilància, unes forces de malentesos que condueixen a no considerar res com a definitivament cert».
De fet, només podrem superar la violència si en fem una lectura política. Acceptar les diferències entre llengües d’opressió i llengües oprimides és l’únic que permetrà la producció cultural de les cultures perseguides històricament. Inspirant-se en Chantal Mouffe, Samoyault anomena traducció agònica al fet d’acceptar que traduir implica transformar el text, i que en el procés hi ha una apropiació, però no una assimilació. Tractar la traducció en termes polítics vol dir, doncs, no renunciar al conflicte, assumir que dos no poden esdevenir mai un, i traduir les friccions i la memòria inherents en cada llengua.
Cal superar l’universalisme i la traducció literal, i anar cap a una «ètica de les particularitats» que valori el context i la memòria cultural tant de la llengua de partida com de la d’arribada. La traducció esdevé així una forma de reescriptura, un terme que també pot ser molt controvertit. De fet Samoyault hi dedica, en certa manera, el seu últim llibre, Toutes sortes de Misérables (2026), on parla de la tendència a fetitxitzar els originals. Per a la traductora francesa, ser fidel a l’obra original pot voler dir ser infidel a la memòria, perquè l’oblit és essencial per a establir una memòria cultural comuna. Posa d’exemple el quadre de Johannes Vermeer Noia llegint una carta davant de la finestra: el descobriment que, originàriament, al fons del quadre hi havia un Cupido i la decisió de deixar-lo al descobert n’han canviat del tot la interpretació i, en certa manera, n’han esborrat els segles en què el fons va estar ocupat per una paret blanca, després que algú decidís reescriure l’obra per adaptar-la als codis d’una nova època.
A Toutes sortes de Misérables, la traductora es pregunta quina memòria comuna tenim dels clàssics. La majoria de la població coneix Els miserables de Victor Hugo a partir del musical, i d’aquest fet se’n desprèn la gran conclusió de Samoyault: un clàssic es defineix per la variació. En altres paraules, tot text és un clàssic en potència, però ho arriba a ser només després d’haver estat traduït, adaptat i reapropiat: com més reescrivim un poema o una novel·la, més memorable es torna. Només d’aquesta manera aquestes obres poden servir de punt de trobada, perquè cada lector hi podrà accedir des de la seva particularitat. Al cap i a la fi, l’important és evitar l’hegemonia de qualsevol de les versions d’un text per impedir que imposi una doxa sobre l’obra i n’invalidi altres formes.
D’alguna manera, el que fa Samoyault és problematitzar la noció veritat en la literatura, una qualitat que no és intrínseca a un text, sinó que depèn de la interpretació que se’n faci, que al seu torn està estretament lligada al context històric. Avui dia, sense anar més lluny, els llibres ja no són essencials per a formar-nos o per crear una cultura comuna i, per tant, tendim a museïtzar-los, per bé que mai havíem tingut una oportunitat tan idònia per jugar-hi i potinejar-los. Posem-nos-hi.
Miquel Rodrigo Ubach (Graduat en Filosofia, política i economia per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant de Filologia catalana a la UB.)
Nuvol.com
Artícles relacionats :
12/10/2026
La traducció és una «operació ambigua, complexa, capaç del millor com del pitjor», escriu Tiphanie Samoyault a Traduction et violence —estigueu atents perquè l’editorial Lleonard Muntaner en prepara una edició en català—. La professora, escriptora i traductora francesa ha passat per Catalunya aquesta setmana de la mà del PEN Català: dilluns va ser a la lliçó inaugural de la facultat de traducció i interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, dimarts va intervenir en un seminari sobre intertextualitat a l’escola Bloom, i dimecres en un altre sobre Roland Barthes a la Universitat de Girona.
El que dèiem: quan parlem de traducció solem centrar-nos en les seves virtuts i ens oblidem de la seva capacitat destructora, a la qual Samoyault dedica gran part de la seva obra. Moltes vegades, doncs, traduir és un exercici violent, tant de manera interna, quan som poc fidels al text original, com de manera externa, és a dir, quan hi ha una disparitat de poder entre la llengua de partida i la d’arribada. De fet, si fem cas d’Antoine Berman, totes dues violències es poden produir alhora i, fins i tot, retroalimentar-se: la «traducció etnocèntrica» deforma l’original per acabar amb l’Altre. És en aquest sentit que podem parlar d’assimilació i de negació de l’alteritat com a trets que, en moltes ocasions, caracteritzen la traducció.
De fet, Samoyault explica que la traducció ha estat una peça clau en moments històrics de transformació dels models culturals, i la colonització n’és un cas paradigmàtic. En certa manera, cap violència no es pot separar del tot de la llengua en què s’ha produït, cosa que Samoyault il·lustrava amb la traducció a l’alemany de Si això és un home, de Primo Levi. Així, la traducció ha buscat sovint esborrar llengües i cultures i imposar-ne d’altres com a sola font de coneixement.
Però en cap cas hem de pensar en aquestes violències des d’un punt de vista només ètic, sinó que també n’hem de fer una lectura política. En altres paraules, hem d’assumir que la destrucció i la deformació són precisament el que permeten que un text perduri. Així, podem fer dels «antagonismes de la traducció unes forces vives, unes forces de guàrdia, de vigilància, unes forces de malentesos que condueixen a no considerar res com a definitivament cert».
De fet, només podrem superar la violència si en fem una lectura política. Acceptar les diferències entre llengües d’opressió i llengües oprimides és l’únic que permetrà la producció cultural de les cultures perseguides històricament. Inspirant-se en Chantal Mouffe, Samoyault anomena traducció agònica al fet d’acceptar que traduir implica transformar el text, i que en el procés hi ha una apropiació, però no una assimilació. Tractar la traducció en termes polítics vol dir, doncs, no renunciar al conflicte, assumir que dos no poden esdevenir mai un, i traduir les friccions i la memòria inherents en cada llengua.
Cal superar l’universalisme i la traducció literal, i anar cap a una «ètica de les particularitats» que valori el context i la memòria cultural tant de la llengua de partida com de la d’arribada. La traducció esdevé així una forma de reescriptura, un terme que també pot ser molt controvertit. De fet Samoyault hi dedica, en certa manera, el seu últim llibre, Toutes sortes de Misérables (2026), on parla de la tendència a fetitxitzar els originals. Per a la traductora francesa, ser fidel a l’obra original pot voler dir ser infidel a la memòria, perquè l’oblit és essencial per a establir una memòria cultural comuna. Posa d’exemple el quadre de Johannes Vermeer Noia llegint una carta davant de la finestra: el descobriment que, originàriament, al fons del quadre hi havia un Cupido i la decisió de deixar-lo al descobert n’han canviat del tot la interpretació i, en certa manera, n’han esborrat els segles en què el fons va estar ocupat per una paret blanca, després que algú decidís reescriure l’obra per adaptar-la als codis d’una nova època.
A Toutes sortes de Misérables, la traductora es pregunta quina memòria comuna tenim dels clàssics. La majoria de la població coneix Els miserables de Victor Hugo a partir del musical, i d’aquest fet se’n desprèn la gran conclusió de Samoyault: un clàssic es defineix per la variació. En altres paraules, tot text és un clàssic en potència, però ho arriba a ser només després d’haver estat traduït, adaptat i reapropiat: com més reescrivim un poema o una novel·la, més memorable es torna. Només d’aquesta manera aquestes obres poden servir de punt de trobada, perquè cada lector hi podrà accedir des de la seva particularitat. Al cap i a la fi, l’important és evitar l’hegemonia de qualsevol de les versions d’un text per impedir que imposi una doxa sobre l’obra i n’invalidi altres formes.
D’alguna manera, el que fa Samoyault és problematitzar la noció veritat en la literatura, una qualitat que no és intrínseca a un text, sinó que depèn de la interpretació que se’n faci, que al seu torn està estretament lligada al context històric. Avui dia, sense anar més lluny, els llibres ja no són essencials per a formar-nos o per crear una cultura comuna i, per tant, tendim a museïtzar-los, per bé que mai havíem tingut una oportunitat tan idònia per jugar-hi i potinejar-los. Posem-nos-hi.
Miquel Rodrigo Ubach (Graduat en Filosofia, política i economia per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant de Filologia catalana a la UB.)
Nuvol.com
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
