Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tingués també la lucidesa severa dels últims. La intelligència sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta català més llegit del nostre temps.

Assegut en un tren contemplo els camps
i de sobte, fugaç, passa una casa
que és el llampec d’alguna veritat. 
Seria un error baixar del tren. 
Ja no hi seria. 
Estimar és on, i sempre hi ha una cosa 
que m’ho revela: un terrat al sol, 
la tarima del director d’orquestra 
sense ningú, només amb una rosa, 
mentre al voltant els músics toquen sols. 
Un dormitori a l’alba, un camp segat. 
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri un matí de juny. 
Estimar és on. 
Perdura al fons de tot: és d’on venim. 
I és aquell lloc on va quedant la vida.