Viernes, 29 de marzo de  2024



Català  


Mor als 91 anys Rafael Sánchez Ferlosio, autor d’‘El Jarama’ i d’una prolixa obra com a assagista i periodista, i figura clau de la Generació dels Cinquanta
acec2/4/2019



(Foto:)
 

Només per ‘Alfanhuí’ i ‘El Jarama’, del 1951 i el 1955, ja hau­ria esde­vin­gut un mite. Amb Rafael Sánchez Fer­lo­sio (Roma, 1927) des­a­pa­reix un dels cer­vells més lúcids i crítics de la gene­ració de la post­guerra. Cone­gut pole­mista i per­so­natge insu­bor­na­ble, la seva bio­gra­fia va unida a alguns des­as­tres de la Guerra Civil.



El seu pare, el també escrip­tor Rafael Sánchez Mazas, va ser un dels ideòlegs de Falange. També l’asso­ci­a­rem a l’alta cul­tura bar­re­jada amb la misèria i el caos dels anys qua­ranta i cin­quanta, que va pro­vo­car part de la lite­ra­tura rea­lista. Vin­cu­lat a les famílies intel·lec­tu­als de Madrid, de seguida va des­ta­car com a díscol al fran­quisme. Es va voler asso­ciar el començament de la seva popu­lar novel·la El Jarama a la bata­lla i matança de la guerra, cosa que ell va des­men­tir rotun­da­ment. Les dues pri­me­res novel·les van repre­sen­tar un èxit indis­cu­ti­ble, Indus­trias y andan­zas de Alfanhuí (1951) i l’esmen­tada El Jarama (1955), guar­do­nada amb el pres­tigiós premi Nadal de l’època. Només per aquests dos lli­bres ja hau­ria esde­vin­gut un mite –a més de ser lec­tura obli­gatòria a les esco­les–, però el con­tes­ta­tari que duia a dins el va fer mal­par­lar sovint dels lli­bres super­ven­des, dels seus long-sellers. No li agra­dava que se l’associés a aquest pri­mer període i va fer mutis a la gàbia durant un gran lapse. De tant en tant arri­ba­ven notícies: la mort el 1985, a l’edat de 29 anys, de la filla que havia tin­gut amb Car­men Martín Gaite, amb qui es va casar el 1950 i després es van divor­ciar; el tre­ien de casa perquè l’acu­sa­ven de la síndrome de Diògenes o entrava en polèmica amb Javier Cer­cas per la novel·la Sol­dats de Sala­mina, ins­pi­rada en l’epi­sodi d’intent d’afu­se­lla­ment del seu pare durant la guerra. Aques­tes anècdo­tes no eren res com­pa­ra­ble amb la seva obra, amb el text La forja de un plumífero, apa­re­gut pri­mer a la revista Arc­hipiélago de Cas­tell­de­fels, on rela­tava de manera magis­tral, sense com­pa­ració, el seu retorn a la sen­sa­tesa a través d’uns exer­ci­cis ortogràfics enmig d’una nar­ració auto­bi­ogràfica superba.

 

Aquest conte el podríem situar dins l’obra magna de l’escrip­tor, la que publi­ca­ria a par­tir dels anys vui­tanta, trenta anys després, un silenci només tren­cat per Las sema­nas en el jardín, del 1974. A par­tir del 1986 publi­ca­ria impres­cin­di­bles, com ara Mien­tras no cam­bien los dio­ses, nada ha cam­bi­ado (1986), El tes­ti­mo­nio de Yar­foz (1986), Vendrán más años malos y nos harán más cie­gos (1992), La hija de la guerra y la madre de la patria (2002), Non Olet (2002), El Geco (2005) i Campo de reta­mas (2015). Peti­tes obres mes­tres d’un geni.

 

David Castillo
Avui



   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2