En un món en què la velocitat, la densitat i els interessos dels fluxos informatius ofeguen la veritat, sovint se’ns fa difícil mantenir a flor d’aigua els nostres valors i rescatar de la deriva allò que considerem important. A Grita (Anagrama, amb traducció al castellà de Juan Manuel Salmerón Arjona) Roberto Saviano encoratja els lectors a posicionar-se i alçar la veu davant de la injustícia.

Justament ell, el periodista napolità amenaçat per la Camorra que es va veure obligat a marxar de la seva terra i viure tota una dècada sota escorta a Nova York i que, malgrat tot, mai no ha claudicat davant dels greuges de les màfies ni ha deixat d’assenyalar els abusos i les irregularitats de les clavegueres del poder, ell, doncs, sobre el clam i la protesta ens pot explicar un parell de coses.

Tanmateix, la integritat moral és una virtut que només ens pot brindar l’experiència, i això l’autor ho sap molt bé. Per aquest motiu Saviano escriu aquest llibre dirigint-se al seu jo de l’institut, aquell noi que, com tants de nosaltres, perduts i sense la possibilitat d’ancorar enlloc les nostres intuïcions morals, necessitava exclamar-se per tot allò que els seus ulls testimoniaven, però li mancaven les eines per fer-ho.

 

Així doncs, aquest llibre vol bastir un arsenal contra la indiferència a partir de l’exemple de les vides de totes aquelles persones que, com l’autor, van decidir arriscar la seva integritat per denunciar els eixos d’opressió que pervertien l’espai públic i retallaven les llibertats de la ciutadania. D’aquesta manera, l’autor ens presenta a cada capítol i d’una manera molt personal el relat biogràfic d’una persona diferent —periodistes, escriptors, activistes i artistes— que amb les seves accions i amb les seves paraules van desafiar el poder.

La prosa de Saviano, igual que la seva oratòria, càlida, quasi salaç i d’un atractiu magnètic, li permet acomplir a Grita allò que sap fer més bé: narrar històries. Les de Martin Luther King, Anna Akhmàtova i Émile Zola, per exemple, són algunes de les veus que formen part d’aquesta constel·lació que es dirigeix cap a un mateix punt de fuga: la justícia social. Totes elles ens en parlen des d’una perspectiva diferent –la ciberseguretat, la llibertat d’expressió o els drets racials–, configurant així una mena de trencadís amb un denominador comú: la defensa incondicional de la llibertat de la paraula com a eina essencial per a desafiar el silenci imposat.

Tot amb tot, l’estil biogràfic de l’obra ens ofereix una lectura lleugera i refrescant que ressegueix, d’una banda, algunes de les anècdotes més escandaloses de la nostra història alhora que en desenterra d’altres que han quedat colgades en l’oblit. Si bé les lliçons que hi queden reflectides poden semblar una banalitat, el fet és que aquest llibre no intenta descobrir-nos res de nou. Més aviat, respon a la necessitat de retornar sobre els nostres passos cap als fonaments d’allò que volem ser i de recordar la validesa de la indignació i del crit inicial davant la injustícia.

En una època en què les esferes de la comunicació i la informació s’han tornat complexes, en què han fet de la veritat una instància confusa, només ens queda cridar amb la voluntat que els nostres clams serveixin de brúixola a l’enteniment.

Jordi Gisbert