Domingo, 12 de julio de  2020



Català  


Se estrena la nueva temporada de Voces Nuevas en la ACEC
14/10/2013



(Foto: Carme Esteve i Pla)
 

Se ha iniciado el curso de Voces Nuevas, coordinado por Albert Tugues, con la presencia del poeta Àngel Rodríguez Lozano, profesor de filosofía, y el poeta Oriol Sàbat, pintor y escultor. Los dos autores fueron alternando la lectura con algunos comentarios sobre sus poemas, y al final entraron en diálogo con el público, como ya es habitual en Voces Nuevas. En los poemas en prosa que leyó Oriol Sàbat destaca una fuerza telúrica, enigmática, con abundantes elementos minerales y vegetales –piedras, troncos, plantas–, como en su pintura y, sobre todo, en su escultura. 

La presencia emblemática de este elemento matérico, transfigurado, da a sus poemas una forma, un ritmo y un tono misteriosos,  como nos indica José Corredor-Matheos en un prólogo al libro inédito de Sàbat, Els qui moriran et saludent: “Les paraules d’Oriol Sàbat no són unívoques. Per contra, tenen  l’ambigüitat pròpia de la millor poesia. El llenguatge de la poesia no és el mateix que el de la vida quotidiana. Apareix quan el poeta se situa en el límit del coneixement, on el llenguatge revela la seva incapacitat d’expressar, amb l’equívoca claredat d’allò ordinari, un món que, vist d’una manera profunda, ens resulta estrany i desconegut: misteriós”.

Àngel Rodríguez Lozano, por su parte, nos leyó primero un fragmento de su obra de teatro en verso, Cave Canem, sobre Diógenes, el Cínico. Luego, nos habló de Àngel Custodi, su heterónimo de combate, del cual leyó unos poemas satíricos y de crítica social.  Y ya como Àngel Rodríguez,  nos ofreció una muestra de una poesía que tiene “un tono más lírico”, dijo. También explicó la experiencia que tuvo en la Alpujarra granadina como profesor y sus investigaciones sobre poesía y cantos populares, que dieron como fruto la antología de literatura oral Romances y trovos del Ciego Corrales, un hombre ciego que se ganaba la vida cantando coplas en los bares y recitando poemas de cien y doscientos versos que improvisaba en los banquetes de bodas, comuniones y bautizos, como si fuera un recitativo de música rap actual.

Oriol Sàbat resumió su arte poética como una “experiència interior ineludible, fins i tot fatalista, una necessitat d'expressar allò que no por ser comunicat mitjançant la pintura o l'escultura, i s'imposa amb les paraules, un fons misteriós que reclama una altra forma, el llenguatge escrit, la forma poètica”. 

Àngel Rodríguez comentó su poesía como “una exigència vital i una forma de vida. L'experiència poètica és fruit de la perplexitat i del joc de la imaginació, el sentiment i la reflexió. La poesia no només ha de transmetre una emoció o una imatge, sinó que també ha d'incloure el pensament i moure a l'acció, oberta també a la problemàtica social”. 

En diálogo con el público, se habló sobre la función de la poesía en la actualidad, el uso de las nuevas tecnologías y el futuro del libro, entre otros temas, participando poetas presentes en el acto como Goya Gutiérrez, Ricardo Fernández, María de Luis, Jesús Aumatell, Domingo Sánchez Castelló y Laura González, una joven poeta catalana que había participado en otra sesión de Voces Nuevas con la poeta argentina Ximena Holzer.

---

Oriol Sàbat
Barcelona, 1967. El 1991 es llicencià en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Ha cultivat el dibuix, la pintura, l'escultura, el gravat i l'escriptura. Des del 1988 ha fet  exposicions individuals i moltes més de col·lectives, tant en galeries com en institucions públiques i privades. Ha guanyat diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nacional Juan Ramón Masoliver, de pintura, l'any 2000.  És membre de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC). Ha publicat la monografia Oriol Sàbat (Ed. Insòlit 2008) sobre la seva obra plàstica,  que incloia textos poètics (amb col.laboracions de Susanna Rafart, Albert Mercadé i Corredor-Matheos). També ha publicat poemes a la revista Alga al 2010, i dibuixos a la mateixa revista al 2013. Té el llibre inèdit Els qui moriran et saluden, prologat per José Corredor-Matheos.

---

Era allò abominable que s'escolava per la boca vertical. El secret no era secret i l'obscuritat resplendia encara més negra. Res era tan fàcil i al mateix temps tan indescriptible... Sí, tenia tentacles que es contreien i desapareixien, o es formaven i s'allargaven fins al teu cos i el premien dolorosament. Dels forats de sota terra que ja havien estat oblidats feia, la misteriosa criatura ancestral, la seva nit. I no hi havia dia ni aurora possible. Era una ombra d'una ombra, i tenyia tot allò que tocava d'escuma fosca i negror... Com calia invocar-la? I com calia remetre-la altre cop a les profunditats? Havíem perdut la clau i el conjur, estàvem sotmesos a la seva estranya voluntat, si és que en tenia alguna, i vagarejava espectral entrant i sortint de dins nostre, torturant-nos amb la seva fètida presència. Qui ens havia imposat aquest càstig? Potser el nostre naixement va ser maleït, senzillament això, malmès i maleït...

---

Ets un esclau del temps. Escolta'm d'una vegada! L'espai és el temps, el temps és l'espai. Si ho aconsegueixes, sobreviuràs. La teva garjola, aquestes quatre parets per on es vessa la música insondable i l'horror. Aquestes quatre parets no són quatre parets. Mira els tentacles que llisquen per entremig dels carreus, mira les teves cadenes, els teus grillons. El mur és impenetrable, però també el pots travessar. La remor d'aigua és a l'altra banda, hi ha una mina, un cabal immens, a l'altra banda. Les parets són xopes, podrides per la humitat. Ets un esclau del temps i moriràs encadenat, però els teus ulls podrien contemplar l'eternitat mentre sents el brogit del corrent. Escolta'm d'una vegada! No hi ha límits a l'espai, però els teus dies s'acabaran com tot. Pensa en l'espai com si fos el temps, pensa en el temps com si fos l'espai. L'alliberament és això. Només serà possible quan les mans et sagnin contra la pedra viva dels murs. Ho pots fer. Escolta'm d'una vegada!

---

Només era una taca fosca dins una casa vella. Hi havia un forat que sorgia de les profunditats, un gran misteri. A fora aconseguia enllaçar les mans amb éssers estimadíssims, a dins era aquella taca. Una gola se'l volia empassar, una gola que cridava de manera ridícula, però també paorosa... Si la taca prengués forma humana i li creixessin cames i braços, si patís una gran transformació i finalment pogués també abraçar-la i fondre-s'hi... aleshores hi hauria una pau que travessaria el temps, tot estaria acordat per sempre... Sí, era fosca, horriblement fosca, a dins hi havien caigut tots els abismes, i les estrelles s'apagaven, era el cementiri de tot allò conegut, era humà i inhumà, no es podia abraçar, no es podia estrènyer. Només la podia mirar de reüll, mentre feia el somriure malaltís del presoner...

---

Sí, hi ha un forat per on sagnen les paraules, és aquí, aquí... Aleshores mirem aquesta sang, examinem-la. Però no és pas això que ens interessa, si som davant un mort, la ciència ja li farà l'autòpsia. Tot brolla, tot es fon, tot corre i trontolla, tot fuig. Estic mirant els arbres, estic mirant les pedres. Però també la riera, tota plena de llot i quasi vergonyosa. Sí, és hora de decidir-se a fer una passa endavant. Deixar d'amagar-se, assumir profundament la pròpia responsabilitat. Sí, hi ha alguna cosa, però sense les paraules trinxades no la puc anomenar, i amb les paraules trinxades tampoc. Però veig alguna cosa i ho intento... a cops de destral. Les mans amanyaguen l'escorça d'un arbre. Arbre, mans... això encara és viu? Però de veritat que no és aquest, precisament, el nus del que volem explicar. Volem dir, dir que hi ha alguna cosa, alguna cosa que podem veure. La veig, la noto, sé que hi és i es dessagna davant meu. És la ferida, és la ferida que veig a través del forat i és això el que vull dir. I si ho haig de dir amuntegant troncs, clavant claus, descarregant el martell, doncs ho diré així i prou.

---

Àngel Rodríguez
Figueres,1966. Exerceix de professor de Filosofia. Durant força temps ha combinat l'ofici de pastisser amb l'activitat literària, resultat del qual n'és el llibre La pastisseria a mà (2004) escrit amb el seu pare Ernest Rodríguez. Amb el pseudònim Àngel Custodi ha editat dos llibres de poesia Voracitat blanca (1989) i Monstruari (1994). En aquesta mateixa línia, però amb un estil més satíric i mordaç ha publicat Els papers d'Ultramort (1999) i Neuropa (2000) amb Emboscall Ed. Ha adaptat al teatre la vida del filòsof Diògenes el cínic, Cave Canem (2001) i ha recopilat el recull de literatura oral Romances y trovos del Ciego Corrales (2007) durant la seva estada com a professor a l'Alpujarra granadina. També  ha publicat, com a Àngel Rodríguez i amb un to més líric, el llibre de poesia Somnis de sucre candi (XV Premi Ciutat de Cerdanyola 1998, Columna Ed.), i recentment, El vent de l'entropia (2003) i Infraflor (2011) a Emboscall Ed.

---

TRANQUIL·LAMENT
No encenguis el llum.
Deixa que es faci fosc,
fins que entri a la cambra
l’ala del pleniluni.

Deixa que et venci la son
i els ulls s’omplin d’imatges.
Acull i rep els visitants nocturns
amb paraules melodioses.

Desvetlla’t sense pressa.
Espera que els sentits
es deixondeixin sols.
Assaboreix l’hora primera
amb el tast del somni als llavis
i deixa que el bes del dia
se’t desfaci a la llengua.

Espera que la taula
s’eixugui sense passar el drap,
i que s’assequi la tinta
sense escampar-hi sorra.

Deixa que maduri la fruita,
fins que caigui tota sola a la mà
i el préssec es fongui amb la saliva.

Deixa que el vent et tregui el vestit,
i que boscos i camps et poblin l’ànima
amb la seva llum híbrida.

---

A LA INVERSA
Si fos a la inversa?

Que no hi hagués separació
entre les cases i els arbres?
Que no hi hagués cap divisió
entre el riu i els camps?
Que no hi hagués fronteres
entre els homes i les muntanyes?

I si les coses s’abracessin,
com quan ens pensem mútuament?
I si els cossos es sentissin,
i el sentiment fos recíproc?

Segurament no estaríem
tan lluny els uns dels altres
i el món seria un joc d’aliances.

Només aleshores seria possible
lliurar-se al paisatge banyat pel sol
després de dies de pluja intensa.

---

MEMÒRIA
Medites sobre la llum àcida
de les ciutats del passat:
només hi veus desferres i àrids.

Voldries ser més que el cartró
que s’encén d’una bufada,
com es crema un cabell.

Et sents com un insecte en ambre,
com un vestit oblidat a l’armari
sense estrenar.

T’empasses glops d’aigua salada
per apagar l’incendi de l’oblit.
Amb la mirada perduda les nines
guarden silenci.

Al fons del corredor
reconeixes la porta del record.

Ara es tanca per dintre.

---

L’OBRADOR
A l’obrador nocturn
buides a la pastera
un llaurador d’il·lusions,
i un altre de temences.
Ho fas sense recepta.
Els braços de la màquina
ho treballen tot de cru en cru.
Amasses el millor de tu mateix:
pensament, voluntat, desig,
tot barrejat.
Reparteixes la pasta,
la talles a ull,
–tens el pes a les mans–,
i la poses en llaunes untades
amb oli a llevar fins l’endemà.

Quan les enforni
no us fixeu només en peces
que hagin sortit malament.
Quan desenforni
començaran a guanyar.

També a perdre.

---

LES MANS
Em miro les mans amb sorpresa.
Dues actrius oblidades.
Sé que alberguen sentiments pregons
a les línies nítides del palmell.
Ara em mostren un paisatge
de venes plenes.
Ho deixo tot i em poso
a modelar una bola de fang.

---

LA TERRA PROMESA
Emigraven cap a la terra dels somnis,
allà on giren els eixos del món.
Deixaven enrere la casa de fang,
les muntanyes de mans molsudes,
les feixes de pissarra borda,
els barrancs vertiginosos,
les sèquies desbordants,
el verd tendre dels ametllers,
i el bestiar que corria per pobles blancs
com esquitxos de llet suspesos a l’aire.
Se’n van anar a buscar ventura,
amb una manta sota el braç.
Marxaven amb gestos de fatiga,
cap al vent blanc de l’hivern
d’una estació d’alts sostres,
on els esperaven els familiars
que els havien escrit mesos abans.
Amb una barreja d’ansietat i temor
passejaven els records recents
per les grans avingudes de llambordes.

I es van trobar tres gegants
que se’ls van anar menjant un a un:
La Ciutat, La Fàbrica i L’Enyorament.

---

L’HORT
Un somier fa de porta d’un hort.
Entre la malla veig l’empagellada.
Escampades pel terra
hi ha beines de colors,
cartutxos disparats a un espantall.
Una mica més enllà una serp
ha canviat la pell.

Per la meva presència
uns estornells volen d’una olivera.
Vol vibrant: bons auguris,
fletxes que es perden en el temps.

Una pila esventrada
mostra els budells:
les vísceres són favorables.

---

NÚMENS
Els companys de viatge
són rostres que em somriuen
en el mosaic del terra;
que es posen seriosos
en el drap de la cuina;
que s’amaguen entre els llençols
i que em piquen l’ullet
dintre de les bombolles de sabó.

I potser jo tampoc no sóc
del tot qui em penso…
No seré més que una figura
capriciosa del tapís del món?
Una forma que apareix
de sobte en un replec de tela?

Tot sovint, igual que ells,
m’agradaria ser com l’ocell
de bosc que un dia qualsevol,
inesperadament, se’ns fica a casa.

De Infraflor (Emboscall Ed).



Galería fotográfica
   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2