Dilluns, 26 d'octubre de 2020



Castellano  


'Corta caminos esta noche o rosas'
M. CINTA MONTAGUT3/3/2014


Aquest cap de setmana ha marxat Ana María Moix i tots ens preguntem “¿Por qué abandonar las casas y vagar por las calles hasta dar con aquel recóndito lugar abandonado donde las orquestas se habrán convertido en musgo y los músicos en mariposas muertas?”.
Ana María ha abandonat casa seva potser per acompanyar en el seu viatge al dolç Jim, aquell home trist que tenia un vaixell Alegre amb el qual navegava.
Amb ella se'n va a més d'una gran escriptora, poeta, novel·lista, editora, un esperit crític que analitzava amb les seves paraules com navalles afilades el món contemporani. En els seus articles criticava obertament la pèrdua de valors fonamentals com la solidaritat, la justícia social, la llibertat. Lúcida i compromesa no aixecava la veu en parlar però les seves paraules ressonaven com crits des de les pàgines dels diaris en què va col·laborar al llarg de la seva vida com Tele / Exprés a El país o Públic.

Ens deixa una obra literària que va començar als anys seixanta amb les Baladas del dulce Jim, llibre de poemes en el qual estan presents els ecos del Jules et Jim de Truffaut. Ha volgut el destí que un altre cineasta de la nouvelle vague l'obra fílmica deu molt a la literatura marxi amb ella. Alain Resnais i Ana María Moix. Cinema i literatura.

A aquest primer llibre de poemes van seguir Call me Stone i No time for flowers i la seva primera novel·la Júlia en la qual va traçar un retrat implacable de la burgesia barcelonina. I després relats com Las virtudes peligrosas i altres novel·les com  Walter ¿por qué te fuiste? Vals negro.

En el seu Manifiesto personal, la seva última obra, expressa tota la indignació que li produeix el món en què vivim, la corrupció, la caiguda en picat de la cultura, l'abandonament de l'educació com a valor inalienable, la pèrdua de direcció del socialisme al que seguia creient malgrat els propis socialistes.

Ana María Moix era també una mica la nostra. L'any 2011 va rebre el premi honorífic José Luis Giménez - Frontín per la seva contribució a l'entesa entre les cultures catalana i castellana que durant segles han conviscut en pau a Catalunya, igual que va fer sempre el nostre primer president que dóna nom al premi.

Al llarg de la seva vida va rebre altres premis importants com el Ciutat de Barcelona en els anys 1985 i 1995 o la Creu de Sant Jordi el 2006 .
Adorava als gossos , en particular al seu Coques , i passejar contemplant el mar de Cadaqués que li va atorgar també un premi literari.

Amiga dels seus amics als que volia i admirava, com Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, entre molts altres , amb ella es va tota una època , el món literari d'una Barcelona brillant i cosmopolita en què l'important era escriure i ser testimonis del seu temps .
Descansi en pau. Definitivament today is no time for flowers.


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2