E
l sol dels moribunds’ és l’última novel·la que va escriure Jean-Claude Izzo, autor marsellès amb una trajectòria fulgurant. L’obra narra el viatge de París a Marsella de Rico, un sensesostre, i mostra com de fàcil és caure al pou social i no sortir-ne mai. Jean-Claude Izzo (Marsella, 1945-2000) va ser poeta, periodista, novel·lista i un comunista del morro fort. El seu pare va néixer a Itàlia i va emigrar a Marsella el 1928. La seva mare va néixer a Marsella, de pares immigrats espanyols. I ell sempre va tenir Marsella com a gran escenari humà i literari.
Entre el 1970 i el 1999, Izzo va publicar nou llibres de poemes. El 1995 va debutar en novel·la amb Keops total, que va ser un èxit. Formant part d’una trilogia dedicada a Marsella, van seguir Xurmo (1996) i Soleà (1998). El 26 de gener del 2000, a l’edat de 54 anys, va morir d’un càncer de pulmó. Va ser a temps, però –quatre mesos justos–, de veure publicada la seva darrera novel·la, Le soleil des mourants, ara traduïda al català per Albert Pejó com a El sol dels moribunds per a la col·lecció Crims.cat de l’editorial Clandestina.
El sol dels moribunds narra la història de Rico, Titi i Dedé, uns sensesostre que deambulen pels carrers de París, pels bars on els coneixen, que busquen refugi a les estacions de metro... Fan el que calgui o el que poden per sobreviure en un món capitalista. Quan Titi mor de fred sota un banc del metro, Rico –protagonista de la novel·la– entén que el temps s’ha acabat. París ja no és ni refugi ni esperança, és només un espai d’espera fins que arribi la mort, de la manera que sigui.
Rico decideix marxar cap al sud. Vol arribar a Marsella, retrobar Léa, el primer amor, i no deixar escapar l’últim fil que el lliga a la vida que va perdre. El viatge es converteix en un descens pels records i les renúncies. Rico repassa fins a quatre relacions amb quatre dones –Léa, Sophie, Julie, Malika– i n’afegeix una de nova, Mirjana, una jove prostituta de l’est que fuig dels homes que l’esclavitzen. En el camí cap a Marsella també estarà amb Dedé –que es destaparà com una persona més odiosa del previst– i, entre altres personatges, un cop a la ciutat del sud de França, farà amistat amb un adolescent algerià, Abdou, narrador de tota la història. Tots dos sobreviuen remenant escombraries i dormen en locals abandonats.
“Un camí ple de mirades perdudes, veus desesperades que passen desapercebudes, que caminen entre la multitud, entre les ombres, ignorats i menyspreats per la gent que transita pels carrers. Personatges invisibles, marginats i repudiats per la societat, bruts i putrefactes, afamats i assedegats amb unes condicions de vida infrahumanes al carrer, capaços d’arreplegar qualsevol cosa del terra per menjar o d’evocar algun record feliç per tal de sobreviure”, afirmen al pròleg Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà; aquest últim, director de la col·lecció Crims.cat.
Escrita en un moment fràgil per a Izzo, la novel·la, amb una narració molt fluida i amb la sordidesa imprescindible, no més, transmet una mirada lúcida i humana sobre les falses esperances, l’amor, l’amistat, l’autocompassió, l’aïllament, la pèrdua i el pas del temps. Tot amb una intensitat excepcional. Un testament literari per aplaudir.