Martes, 1 de diciembre de  2020



Català  


“La literatura té un sol autor, que és universal i és anònim”. Carles Duarte publica ‘Naufragis’ (3i4), un intens poemari on llum i dolor obren metàfores del món i el temps que passa. La seva poesia és la més traduïda de la literatura catalanadua
acec21/9/2019



(Foto:)
 

La vida acaba sent una història de nau­fra­gis?
De joves ima­gi­nem el que ens agra­da­ria viure. Els camins per avançar-hi són, però, plens de mean­dres i de paranys. I al cap­da­vall es pro­du­ei­xin nau­fra­gis: l’esfon­dra­ment de pro­jec­tes per­so­nals, la decadència física, malal­ties greus o morts de per­so­nes que esti­mem i que són deci­si­ves per a nosal­tres... El guió està fet de som­nis i nau­fra­gis, però també de recons­truc­ci­ons, de reco­mençaments, com les alba­des.


La seva res­posta és blanca.
Al meu lli­bre no hi ha retrets, però sí consciència de la ferida i del dolor, que coe­xis­tei­xen amb la bellesa de la natura, de l’art, amb la ten­dresa que ens vin­cula als qui com­par­tei­xen amb nosal­tres la terra i el temps.


Parla de nau­fra­gis, però contínua­ment de la llum. Per què?
Perquè la llum encén la nos­tra mirada. Medi­ter­ra­nis com som, hereus d’una cul­tura que s’ha inter­ro­gat amb avi­desa sobre el sen­tit de ser, sobre la nos­tra peti­tesa dins un uni­vers que la ment s’afa­nya a inter­pre­tar, esti­mem els blaus del cel i el mar, per­ce­bem i cele­brem la llum de cada gest de la vida, de cada cos. Efímers, par­ti­ci­pem d’esclats de llum i els meus ver­sos en volen ser un cant.



En un dels poe­mes diu: “Som pàgines del lli­bre de la Història a punt de ser esbor­ra­des.” Tot aca­barà així?
L’astro­no­mia és una de les meves acti­vi­tats pre­di­lec­tes. Con­tem­plar el cel noc­turn és obser­var el pas­sat perquè la distància que ens separa d’astres llu­nyans és tan gran que la llum que ens n’arriba en va sor­gir fa de vega­des milers i milers d’anys. Els astres nei­xen i cul­mi­nen el seu cicle i en pro­ve­nen nous estels i nous pla­ne­tes. Hem de ser-ne cons­ci­ents per no per­dre la humi­li­tat que ens ajuda a ori­en­tar millor els nos­tres pas­sos. Però això no ens ha d’induir a la des­es­pe­ració. Ben al con­trari, tenim el pri­vi­legi de gau­dir de ser, de mera­ve­llar-nos amb el que el món, trans­for­mant-se inces­sant­ment, ens ofe­reix. La dimensió humana no és trans­cen­dent perquè la bio­gra­fia d’algú apa­re­gui en una enci­clopèdia digi­tal, sinó per la força de l’espe­rit. Com deia Jorge Luis Bor­ges, la lite­ra­tura té un sol autor, que és uni­ver­sal i és anònim, la huma­ni­tat. I ens acom­pa­nya, com ho fan la música i l’art, en l’aven­tura de ser.


Ha estat una per­sona amb res­pon­sa­bi­li­tat al cap­da­vant del país. Què ha repre­sen­tat la poe­sia en aquests períodes?
Ha estat l’opor­tu­ni­tat de dis­tan­ciar-me d’una tensió exi­gent per fer-ne reflexió i emoció, la flama que voldríem que res­sonés en la mirada de qui ens lle­geix, com un retro­ba­ment dins seu. La política és absor­bent i et cap­bussa en una rea­li­tat diversa i com­plexa. Si la vius amb luci­desa i empa­tia, t’ajuda a acos­tar-te a altres tra­jectòries, a altres anhels, a altres angoi­xes.



Com ho ha com­bi­nat?
Admi­nis­trant el temps, escu­rant cada engruna de lleure per escriure, dor­mint poc, lle­gint tant com podia i amb la com­pli­ci­tat pro­funda de pin­tors, músics, fotògrafs... que m’esti­ra­ven per dur enda­vant experiències cre­a­ti­ves con­jun­tes.


Acaba de fer 60 anys i té un gruix lite­rari al dar­rere. Com resu­mi­ria al lec­tor la seva obra?

La meva poe­sia és alhora refle­xiva i sen­sual. El pai­satge i els cor­rents cul­tu­rals medi­ter­ra­nis que ens fona­men­ten hi són per­tot. Hi ha la música del pen­sa­ment i la cele­bració del tacte.



És un dels poe­tes del país amb més renom inter­na­ci­o­nal. Quina ha estat la moti­vació?
M’hi ha aju­dat la incor­po­ració a la meva poe­sia d’apro­xi­ma­ci­ons a ter­ri­to­ris intel·lec­tu­als com­par­tits, com ho poden ser la Bíblia, Plotí, Ovidi i molts altres, que han esde­vin­gut ponts per arri­bar a lec­tors d’altres països. No ens en sor­ti­rem si ens resig­nem a plan­te­jar-nos el nos­tre àmbit lite­rari com si visquéssim reclo­sos dins d’una illa per­duda enmig de l’oceà.



Con­si­dera que el país viu un bon moment poètic i lite­rari?
El país sen­cer, inclo­ent-hi el con­junt de les ter­res cata­la­nes, pre­senta un gruix con­si­de­ra­ble de repre­sen­tants de diver­ses gene­ra­ci­ons amb sòlids talents emer­gents en tots els gèneres. Vol­dria des­ta­car-hi l’apor­tació cru­cial que en la reno­vació de la nos­tra poe­sia han assu­mit escrip­to­res d’una qua­li­tat i d’una ori­gi­na­li­tat for­mi­da­bles. Par­lem d’una lite­ra­tura que ha sabut donar res­posta a una soci­e­tat que afronta amb passió i per­ple­xi­tat una con­tem­po­raneïtat inqui­eta i con­tra­dictòria.



Diu en un ves, “em cerco en els records”. La mirada sem­pre és enrere?
Venim del nos­tre pas­sat per­so­nal, però alhora d’un pas­sat col·lec­tiu que té arrels més pro­fun­des i on el nos­tre s’inse­reix. L’encar­nem. D’una certa forma, hi per­ta­nyem. La memòria i l’oblit ens con­fi­gu­ren. Però, fins que no ens pre­ci­pi­tem en el silenci, esde­ve­nim i per­sis­tim en la nos­tra pro­jecció del que som cap al futur.



David Castillo
Punt Avui



   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2