Sábado, 28 de mayo de  2022



Català  


Rosa Maria Piñol i els ostrogots
acec14/8/2021



(Foto:)
 

La primera vegada que em van entrevistar va ser al programa Radio-scope de Ràdio Barcelona. A finals dels anys setanta havíem format una Associació de Joves Escriptors i Salvador Escamilla va voler parlar amb alguns de nosaltres. La meva mare adorava Radio-scope i, a casa, va ser un esdeveniment. Un cop en antena, l’Escamilla em va fer una pregunta del tipus “Per què escrius?”, es va aixecar i va sortir de l’estudi. Ara sé què faria: contestar amb un parell de frases curtes i tallar en sec, o divagar sobre el salmó de Noruega. Però tenia disset anys i vaig estar parlant sol de literatura fins que es va obrir la porta, va entrar l’ Escamilla, va fer una altra pregunta de l’estil de la primera i va tornar a marxar.


Vint anys després era company de Rosa Maria Piñol a La Vanguardia. Ella feia la informació d’autors catalans de les pàgines del dia i jo la crítica literària. Llegíem els mateixos llibres, abans que ningú altre, i sovint ens trucàvem per intercanviar punts de vista. Quan estàs llegint amb pressió un llibre nou, del qual s’espera que diguis alguna cosa, hi ha moments de vertigen. Va molt bé poder contrastar opinions amb algú de qui et refies. La Rosa Maria connectava de manera infal·lible amb un sector majoritari del públic lector. Quan deia que un llibre d’un determinat biaix funcionaria, sempre l’encertava. I com que no eren els llibres que a mi, d’entrada, m’atreien més, ens complementàvem d’allò més bé. Ella feia unes entrevistes molt clares, positives i plenes de contingut. I una mica abans o una mica després sortia la meva crítica, que, sovint, era més enraonada i no tant impulsiva, gràcies a la conversa que havíem tingut. Un dels elogis privats que feia dels autors és que eren monos. El món literari està ple d’egos primitius hiperbòlics. Dir que un autor o autora era mono refredava les coses. Volia dir que eren honestos, que el que feien tenia interès, que tocaven una realitat existent, sense goma. Quan ho deia de mi –que, com a crític, de vegades he de tocar el crostó i tinc fama de ser un ostrogot– em queia la bava.


Fa anys, per una investigació, buscava un testimoni que em permetés descartar que García Lorca havia estat a l’Institut Salmerón de Barcelona, com assegurava un autor de molta inventiva. No sé com vaig saber que Marian Piñol, el pare de la Rosa Maria, n’havia estat alumne en els anys de la República. Em va acompanyar a veure’l, molt contenta, a la part baixa del barri de Gràcia, potser al carrer de Jesús. Era un senyor bastant gran, molt dolç. Em sembla recordar que pintava trens. La filla el tractava amb aquella delicadesa amb què ens tractava a tots, multiplicada per cent. Era el món del catalanisme popular que tantes coses bones ha donat al país: Albert Jané, Joaquim Carbó, Josep M. Benet i Jornet, Joaquim M. Puyal. La Rosa Maria havia saltat d’aquest món a Cavall Fort, i després a l’Avui i a La Vanguardia, amb un sentit col·lectiu de qualitat, rigor i mesura. Rosa Maria Piñol va morir la setmana passada. Quin greu!








   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2