Viernes, 1 de marzo de  2024



Català  


Quim Aranda ''Una novel·la, tal com jo la visc mentre l’escric, és la superació d’un repte. Personal i intransferible''
acec30/9/2021



(Foto:)
 
Tot és soroll i poca reflexió, i només parlo de la informació més immediata, aquella que t’arriba al mòbil
Ni que sigui per l’home­natge que fa al film Con la muerte en los talo­nes d’Alfred Hitch­cock, a part de la bigar­rada trama a la Bar­ce­lona i Sant Sebastià, la ter­cera novel·la del peri­o­dista Quim Aranda, Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), ens intro­du­eix en dobles i tri­ples rea­li­tats men­tre som devo­rats per la ficció dis­fres­sada de rea­li­tat. Par­lem amb ell de les tram­pes de la vida.


Els tres cognoms de Lucía van Haart’ repre­sen­ten també tres per­so­na­li­tats. Tots les tenim? Va bus­car la com­ple­xi­tat de la seva ànima?

No crec que cal­gui par­lar de tres per­so­na­li­tats dife­rents. Els éssers humans som com­ple­xos, i lle­vat de casos d’esqui­zofrènia, una mateixa per­sona té mol­tes ares­tes dife­rents. Per­so­na­li­tats? M’agrada més dir-ne vari­a­ci­ons sobre un mateix tema. En el cas de la Lucía, els tres cognoms són el de casada, el de debò, amb el qual neix, un cognom català que li ve d’un pare exi­liat al final de la Guerra Civil, i un de fals, que uti­litza per rela­ci­o­nar-se amb un amant men­tre en té un altre, molt més gran que ella, i amb qui es casa.


I la influència de Hitch­cock.

Com que tota la novel·la està molt rela­ci­o­nada amb el cinema d’Alfred Hitch­cock, el títol, així com també part de la trama, és un Mac­Guf­fin, un fet que sem­bla molt relle­vant però que, en el fons, tam­poc no ho és tant. Aquells que bus­quin en la història una intros­pecció psi­cològica en la vida d’una dona en que­da­ran dece­buts. Que no s’hi acos­tin. Entre altres raons perquè el punt de vista és el d’un home, un peri­o­dista, que en el pre­sent de la novel·la, el 1999, s’acosta peri­llo­sa­ment al penya-segat dels qua­ranta sense haver pogut obli­dar una noia que havia cone­gut al París de mit­jans dels vui­tanta. La Lucía, que li demana, en nom dels vells temps, que inves­ti­gui la història d’un amor impos­si­ble. El de l’estre­lla de Hollywood Eva Marie Saint amb una víctima de la Guerra Civil.


Mal­grat que vostè ha estat un dels prin­ci­pals espe­ci­a­lis­tes de l’obra de Vázquez Mon­talbán, aquesta ter­cera novel·la que publica és més pròxima a l’ima­gi­nari de Joan Marsé. Podria ser així?

Cons­ci­ent­ment, volia i he inten­tat escriure una història que tingués els mínims ele­ments pos­si­bles de noir o cri­mi­nal. Més pro­pera a Marsé? No seré jo qui cometi la insen­sa­tesa i la vani­tat de com­pa­rar-me amb un dels tres o qua­tre grans del segle XX, o si més no de la segona mei­tat del segle XX. Però el fet que el cinema, i en con­cret una sala de cinema de reper­tori, el Spring, del pas­seig de la Bona­nova, sigui un dels epi­cen­tres de la història, pot­ser fa pen­sar una mica en el seu món. Però també, ja posats, en el de Terenci Moix, que va ense­nyar-nos com d’impor­tant va ser per a una gene­ració o dues o tres “el cine de los sábados”, que ell en deia.


‘Els tres cognoms de Lucía van Hart’ és la ter­cera novel·la i té ingre­di­ents de dife­rents estils. Quin objec­tiu bus­cava?

Sem­pre intento bar­re­jar al màxim pos­si­ble ficció i rea­li­tat. La uti­lit­zació d’ele­ments molt periodístics, entre­vis­tes, cròniques, arti­cles, crítiques cine­ma­togràfiques, etcètera, molts i mol­tes de les quals sor­gits de les heme­ro­te­ques, m’agrada perquè és una forma de posar davant del lec­tor els mate­ri­als amb què tre­ba­llo. L’objec­tiu, en tot cas, sem­pre és el mateix: cons­truir una història creïble, lle­gi­dora.


La novel·la és pro­fun­da­ment bar­ce­lo­nina, tot i que hi ha altres esce­na­ris. Ha vol­gut retra­tar la ciu­tat per nostàlgia, ja que fa vint anys que resi­deix a Lon­dres?

No crec que la nostàlgia –una paraula que pot supo­sar mol­tes coses, i no totes posi­ti­ves– hi tin­gui res a veure. El que he vol­gut és reflec­tir un món que vaig conèixer rao­na­ble­ment bé per, com a mínim, fixar-lo en una foto­gra­fia diguem-ne literària. Per mi, de fet, el més impor­tant era plan­te­jar-me un repte per­so­nal d’escriure la novel·la a par­tir de l’esbo­jar­rada idea ini­cial: ¿Seria pos­si­ble que Eva Marie Saint i una víctima de la Guerra Civil tin­gues­sin un flirt durant els dies en què l’actriu va viat­jar al Fes­ti­val de Sant Sebastià del 1959 per pre­sen­tar Per­se­guit per la mort? Una novel·la, tal com jo la visc men­tre l’escric, és la superació d’un repte. Per­so­nal i intrans­fe­ri­ble. D’altra banda, és veri­tat, fa vint anys que visc a Lon­dres i pot­ser la ciu­tat que més tinc al cap és la dels noranta, la Bar­ce­lona que vam viure en els anys pre­ce­dents i en la postolímpica... I expli­car-la, almenys des del meu punt de vista, crec que també ser­veix per enten­dre la ciu­tat actual, que admeto que no conec tant.
Pre­ci­sa­ment és un dels peri­o­dis­tes vete­rans en actiu des dels anys vui­tanta. La seva novel·la és també un cant a un deter­mi­nat tipus de peri­o­disme des­a­pa­re­gut. Per què?
Perquè ha des­a­pa­re­gut, és clar, i perquè lle­vat de comp­tadíssi­mes oca­si­ons, ja no tor­narà. Però no ho visc, almenys crec que no, com una tragèdia per­so­nal. Estic molt a favor de xar­xes soci­als i webs, tot i que ame­na­cen el model de negoci i, per tant, posen en perill la super­vivència del mateix peri­o­disme, d’una forma de fer-ho que, i això sí que ho crec, era molt millor, sen­zi­lla­ment perquè teníem més temps per escriure un arti­cle. Ara tot és imme­di­a­tesa i tot ha de ser com si reproduíssim els meca­nis­mes de les retrans­mis­si­ons de ràdio dels par­tits de fut­bol. Tot és soroll i poca reflexió, i només parlo de la infor­mació més imme­di­ata, aque­lla que t’arriba al mòbil en forma d’alerta i que ha sigut cui­nada en olla exprés, i no pas a foc lent. A la novel·la hi ha un per­so­natge que es diu Fer­nando Nogueira, i que man­llevo d’un de José Anto­nio Gar­riga Vela i de la seva novel·la Pacífico, que és el mes­tre que ense­nya l’ofici al nar­ra­dor. Abans, i jo he tin­gut la sort de tenir-ho, als dia­ris hi havia gent que t’ense­nyava l’ofici. Ara ja no sé si és pos­si­ble. Massa pres­ses, massa con­trol dels clics... És un altre món. Jo hi tre­ba­llo però res no m’impe­deix tenir memòria, la memòria d’aquells dies.


També fa un home­natge explícit al film ‘Per­se­guit per la mort’ d’Alfred Hitch­cock. Vostè ha expli­cat els dife­rents angles de visió d’aquest direc­tor. Per què el fas­cina tant?

És que és un dels grans del segle XX. Sense Hitch­cock no s’enten­dria bona part del cinema actual. Només cal pen­sar en pel·lícules com Psi­cosi, Ver­ti­gen, La fines­tra indis­creta o Per­se­guit per la mort, entre mol­tes altres. Ara la gran majo­ria del cinema, i del peri­o­disme, són efec­tes espe­ci­als. M’estimo més una història sòlida, per­so­nat­ges amb dife­rents ares­tes i… Con­ti­nuo anant molt al cinema, és clar. Però sí, de tant en tant, i espero que no soni pedant, neces­sito els clàssics.


Fa esment també explícit al Fes­ti­val de Sant Sebastià. Què el va moure a situar-se allà?

Sant Sebastià és una ciu­tat que m’encanta. Havia estat el bal­ne­ari de la reia­lesa i l’aris­tocràcia espa­nyola i euro­pea, com també ho va ser Biar­ritz, a par­tir dels anys vint. No és per casu­a­li­tat que el fran­quisme aposti per Sant Sebastià per fer-hi un fes­ti­val de cinema, cer­ta­men amb què s’aspira a situar una Espa­nya ales­ho­res –i parlo dels pri­mers cin­quanta– encara aïllada i que no en sor­tirà fins a la sig­na­tura del trac­tat d’amis­tat his­pano-nord-ame­ricà. El cinema, a més, és un arma increïble­ment pro­pa­gandística durant la guerra freda. Espa­nya cau dins del bloc occi­den­tal, i no hi ha dis­cussió pos­si­ble. Però, tot i així, per pro­ble­mes comer­ci­als i rela­ci­o­nats amb les llicències d’expor­tació, el cine dels grans estu­dis de Hollywood hi va arri­bar amb molt peti­tes dosis. Fins al 1958. Ales­ho­res ja s’han resolt els pro­ble­mes comer­ci­als i a Sant Sebastià hi desem­bar­quen els més grans. El mateix Hitch­cock, Kirk Dou­glas, etc. El 1959 hi té lloc la première euro­pea de North by Northwest, Per­se­guit per la mort. Par­lar d’un hipotètic flirt entre una estre­lla de Hollywood i una víctima de la Guerra Civil també és una forma de posar de mani­fest les aspi­ra­ci­ons d’una Espa­nya cutre, fran­quista i cas­posa, que es creu amb la pos­si­bi­li­tat de rela­ci­o­nar-se amb l’amic ame­ricà.

Domina de nou la ficció.

Sí, tot ficció. Al cap i a la fi, el fes­ti­val de Sant Sebastià només era una bom­bo­lla, un deco­rat que ama­gava la misèria moral i econòmica d’una dic­ta­dura.


Quina és la relació entre el pas­sat i el pre­sent, més enllà del seu recurs novel·lístic?

El pre­sent sem­pre és con­seqüència del pas­sat. La relació és evi­dent. Ara tot és pre­sen­tisme, si és que es pot dir el palabro, com si no hi hagués hagut ahir. Però, com deia abans, per expli­car el cinema d’avui cal conèixer els clàssics, per expli­car l’urba­nisme de la Bar­ce­lona d’avui cal saber què cony va ser el des­ar­ro­llismo por­ci­o­lista. No fer un cop d’ull al pas­sat és que­dar-se, només, amb eslògans publi­ci­ta­ris. Un deliri, una insen­sa­tesa.


Ha estat anys redac­tant aquesta novel·la, fins i tot durant el llarg con­fi­na­ment. Com ho va viure?

Crec que com tot­hom que ha tin­gut la sort de viure’l sense que la seva situ­ació econòmica per­so­nal s’hagi dete­ri­o­rat gens. Però, a més, escriure, fent de cor­res­pon­sal lluny de la redacció cen­tral, o fent d’escrip­tor d’obres de més llarg recor­re­gut, és sem­pre o sovint un acte prou soli­tari. Per tant, ho he por­tat, crec, rao­na­ble­ment bé. Fins i tot el con­fi­na­ment m’ha atiat el fet d’escriure més… Pot­ser sobre el mateix con­fi­na­ment... Ja veu­rem què en surt, si és que en surt alguna cosa.


Com ha vis­cut el doble con­fi­na­ment, de la malal­tia i la sor­tida del Regne Unit de la Unió Euro­pea. Ha estat espe­ci­al­ment traumàtic?

El Bre­xit l’he por­tat molt mala­ment. Em molesta i m’ha moles­tat pro­fun­da­ment la quan­ti­tat enorme de men­ti­des que s’han dit i que es van dir durant la cam­pa­nya del referèndum. Sal­vant mol­tes distàncies, entre altres el paper auto­ri­tari i quasi –o sense el quasi– fran­quista o neo­fran­quista de l’Estat espa­nyol, el mateix va pas­sar i ha pas­sat a Cata­lu­nya amb el procés. La classe política cata­lana var dir mol­tes i mol­tes men­ti­des –l’espa­nyola, men­ti­des i més men­ti­des– i va que­dar ben palès que els mit­jans de comu­ni­cació –en gene­ral, és clar– i la immensa majo­ria dels peri­o­dis­tes –tant al Regne Unit com a Cata­lu­nya i a Espa­nya– no vam o no van saber estar a l’altura de les cir­cumstàncies. Un escru­tini molt més sever de la situ­ació, una acti­tud molt menys de trin­xera de la premsa i els mit­jans espa­nyols, hau­ria con­tribuït a fer una anàlisi seri­osa de la rea­li­tat i a bus­car vies de sor­tida no radi­cals a un con­flicte deli­rant i esperpèntic. Ara, temo, és massa tard per a tot. Cap­bus­sar-me en la Bar­ce­lona del 1999, en la història de la Saint i Zacarías Gil, com es diu la víctima de la Guerra Civil, em ser­via per posar distància amb fets que esta­ven plens d’ele­ments tòxics i en què el que comp­tava era l’ins­tint de la diferència i no pas la neces­si­tat del res­pecte. De totes for­mes, la meva només és una opinió sense gaire importància. Ima­gino que molta gent no hi estarà d’acord. Però, en el fons, el procés i la idea d’inde­pendència ha sigut poc més que un Mac­Guf­fin hitch­coktià: ens deien que això era el més impor­tant, l’objec­tiu, quan el real­ment veri­ta­ble ha sigut man­te­nir-se o acon­se­guir el poder. Com el nar­ra­dor de la novel·la diu en algun moment, Hitch­cock ser­veix per expli­car-ho tot. Per això és un clàssic i per això m’ha interes­sat sem­pre.



Amb Alfred Hitchcock als talons

El periodista i escriptor Quim Aranda (Barcelona, 1963) és un veterà del periodisme. Va ser redactor i corresponsal del nostre diari durant dues dècades. En la seva tercera novel·la, Els tres cognoms de Lucía van Haart (Columna), ret homenatge a Alfred Hitchcock i la seva pel·lícula Perseguit per la mort, on també fa un homenatge a un periodisme que ja no existeix. A Els tres cognoms de Lucía van Haart, el periodista Martín Genovés rep la visita de la Lucía, un antic amor, que reapareix catorze anys després d’haver-se esvaït de la nit al dia, i que vol que un periodista aclareixi què va passar entre Eva Marie Saint i el seu oncle, Zacarías Gil, aspirant a actor en la Barcelona dels anys trenta i exiliat de la Guerra Civil que acaba com a acomodador d’un cinema de repertori de la part alta de la ciutat. Eva Marie Saint, la protagonista de Perseguit per la mort, podria haver tingut una breu història sentimental amb aquest personatge?






   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2