Miércoles, 17 de abril de  2024



Català  


Barraques literàries a la Barcelona metropolitana; Candel, Marsé, Jòdar i Cartisano
acec8/9/2023



(Foto:)
 
A propòsit de l’últim article que vaig escriure a Rethink –i gairebé sempre quan es parla de la Barcelona literària–, vaig rebre diferents reivindicacions d’autors que no havia inclòs al meu repertori de noms sobre la novel·la metropolitana. El més dolorós va ser el del meu amic Francesc Candel, de qui acabava precisament de fer una conferència a Esplugues dins la casa modernista Espluga Viva. Feia pocs dies, a la tardor del 2002, que la revista Sàpiens li havia dedicat portada i dossier. Els records són tan intensos, que em costa mantenir la calma davant l’allau d’afinitats i sessions compartides a l’Avui o quan fèiem tertúlies amb el Josep Maria Huertas Claveria als bars del passeig de Sant Joan. Candel no era només un escriptor potent sinó també una gran persona, bonhomia en estat pur i mirada clara sempre al costat dels pobres. Només cal puntualitzar que, quan es va presentar a les eleccions a senador el 1977, amb Benet i Cirici, va treure més de dos milions dos-cents mil vots, el segon més votat de la història de la democràcia espanyola.


La família Candel va emigrar a Barcelona provinent d’una zona deprimida del País Valencià. La població que emigrava aleshores provenia majoritàriament de l’Aragó, de Múrcia i de València. Es computa que van arribar més de cinc-centes mil persones per l’impacte de l’Exposició Universal del 1929. Com podia una ciutat tan estreta com la nostra assumir aquests reptes migratoris? Doncs convertint tots els descampats dels barris de Barcelona en enormes concentracions de barraques, ja fossin al Carmel, el Guinardó, a Montjuïc –les muntanyes–, però també al costat del mar per tota la línia de costa i, fins i tot, a la Diagonal, a pocs metres de l’actual plaça Francesc Macià. Quan els Candel van arribar a Barcelona el 1929 –ell tenia dos anys– hi havia unes trenta mil barraques censades, que es multiplicarien notòriament als cinquanta i seixanta fins a convertir la ciutat en una enorme favela amb barris al voltant. Els Candel es van instal·lar en una barraca de vint metres quadrats, a Montjuïc. Dos anys després es traslladarien a les cases barates de Can Tunis. Tot el seu imaginari, però, quedaria supeditat a aquests indrets. Mai va abandonar els barris de la Zona Franca i Montjuïc. De fet, la seva filla Maria encara conserva la casa amb la biblioteca i l’Olivetti blava del mestre.


Tinc un bon grapat de llibres de Candel, alguns són de la seva col·lecció particular i mantenen les observacions a llapis que feia per a possibles reedicions. La seva obra, com la de la majoria dels nostres escriptors, està descatalogada. Abans sovint els trobaves  pels mercats de vell i de segona mà, ara costa més. El 2020, Rúbrica amb la Fundació Paco Candel va presentar l’edició catalana d’Un  ajuntament anomenat ells. Més enllà d’Els altres catalans, del 1964, hi ha altres títols on podem trobar una visió en primera persona de l’home. Títols com ara Han matado a un hombre, han roto un paisaje, del 1963, on no tenia problemes per afrontar la censura amb frases: «Se estaban formando las primera columnas de voluntarios. Partían hacia Zaragoza donde los fascistas habían triunfado». Com sempre, però, se centra en un conegut per explicar que s’havia allistat als cèlebres Aguiluchos de la FAI. També em van sorprendre molt Hay una juventud que aguarda, amb pròleg magistral de l’estimat i oblidat també Tomás Salvador; Los que nunca opinan, amb el seu tema fetitxe de la majoria silenciosa; Historia de una parroquia, un autèntic tractat de nou periodisme, amb dades per fer obrir els ulls a un mort o Barrio, volum amb fotos de Luis Viadel, que constatava que tot l’imaginari candelià era tangible. Entre els seus objectius, a Parlem-ne sintetitzava, ho tinc subratllat, que calia «lluitar contra la injustícia que ens envolta». Deia Candel que el llenguatge era una cosa viva. Resulta antològic el llibre Petit món, que es podria considerar un resum de la seva obra, amb la presència geogràfica del Morrot, la Terra Negra, Can Tunis, les Cases Barates del polígon Eduardo Aunós, Can Clos, el Polvorín o l’enorme campament de Can Valero, on avui hi ha el multifuncional Palau Sant Jordi. En parlarem en la segona part de l’article.


Candel va donar veu als que no en tenien i va salvar de la desaparició i el mutisme milers d’ànimes que van venir a salvar-se a la ciutat i van acabar instal·lats per les barraques de la muntanya i altres suburbis de la capital, entre els cinquanta i seixanta es creu que els immigrants superaven els dos milions. Precisament un autor del que vam parlar en el primer article de la sèrie, Julià de Jòdar, va recuperar el 1929 –data d’arribada dels Candel a la ciutat– per situar la seva novel·la Els vulnerables, on planteja una revolta anarquista a les barraques de Can Tunis, liderada per Joan Cartutxo, un gegant de dos metres que s’havia criat a les coves de Montjuïc que surten a Petit món de Candel. Les cases barates o el barri Xino era el destí somiat per als nostres antiherois. Marsé va situar els barraquistes amb el Pijoaparte a Ultimas tardes con Teresa o el germà del Java de Si te dicen que caí, dues obres mestres.


No vull deixar aquest reportatge encobert sobre les barraques de l’ària metropolitana sense recomanar una petita joia, la que va escriure Miquel Cartisano, Las sombras se equivocaron de dueño, que va sortir a l’editorial independent Emboscall. Con frases cortas y puntos y aparte de pocas líneas, Cartisano recuperó sus vivencias y las de su madre, Pepita la de la CNT, Pepita el anarquista o Pepita la modista, en el campamento de Can Valero Petit, de Montjuïc, y unos años después en la calle Aurora del barrio Chino. Aparte del valor literario, se trata de un documento de alto nivel de la vida en el interior de las barracas. «A Petita la anarquista la respetaban porque hacía que la gente del lugar tuviera conciencia de la dignidad». Como hacía Jòdar en su trilogía, los personajes principales son los niños Pata Palo, el Grabao, Azucena, el Mochuelo y el narrador, un picar que se busca la vida y que trabaja de aprendiz en la ciudad: «Y nació Can Valero Petit, sin quererlo, en la falda de Montjuïc. Y nació mi madre sin quererlo. Y yo abrí los ojos allí, sin desearlo.»


Recuerdo el bar Noche y Día, donde iba a hacer la gaseosa después de entrenarme en el viejo Estadio, en ruinas. Me enfriaba para no ir a las duchas llenas de hongos, con el suelo de color verde. En la televisión del bar pudimos disfrutar de las escapadas montañosas del gran Perico Delgado, poeta de la bicicleta. Todo aquel territorio, el de las barracas de Can Valero o de las del Carmel, se transformó definitivamente con las Olimpiadas. El esfuerzo de gente como Pasqual Maragall o del marginado Joan Antoni Samaranch, del que no se conserva ni la pequeña placa que había en el Ayuntamiento, y que ha sufrido injusticias anacrónicas y un linchamiento histórico. Cartisano, como otros cronistas –quiero pensar en Ferran Aisa y todo el trabajo que ha hecho por la memoria popular y de su barrio natal, el Chino–, lo resume a la perfección: «Saltar de la nada a la pobreza es un triunfo inenarrable.»


Sintètica i precisa, Las sombras se equivocaron de dueño está llena de aciertos y de citas subrayadas: «Las barracas de Montjuïc eran acuarelas en blanco y negro comparadas con el barrio de El Raval… Las caras siempre tristes de sus habitantes completaban un entramado sombrío, que lejos de levantarte el ánimo te alentaba a mirar siempre hacia el suelo… El poder defecar sin mojarse los días de lluvia era todo un adelanto.» 


Acabo con una cita del libro genial de Cartisano que ejemplifica la situación de mucha de la gente que llegó a Barcelona para sobrevivir y que visitaron las habitaciones del infierno: «En aquel tiempo no encontraba a faltar nada. Posiblemente porque lo desconocía todo.»







David Castillo i Buïls (Barcelona, 1960) és un poeta, periodista i escriptor de llarg recorregut i amb una trajectòria sembrada de premis, com ara el Crexells per El cel de l’infern (1999), el Sant Jordi per No miris enrere (2001) o el Joanot Martorell per El tango de Dien Bien Phu. Ha publicat en diversos mitjans de comunicació i sempre ha tingut una presència molt activa en els cercles poètics i literaris del país. Aquesta és la seva segona contribució a Rethink d’una sèrie qui girarà al voltant de les relacions entre la capital catalana i la literatura. La primera, L’eterna espera de la gran Novel·la metropolitana, publicada per Sant Jordi, la podeu llegir clicant aquí.


   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2