Eli Don / ACN - barcelona L’escrip­tora Care San­tos (Mataró, 1970) ha publi­cat L’amor que passa (Columna), una novel·la que recons­tru­eix una història d’amor ines­pe­rada entre una cata­lana i un sevillà, que són també els pares de la mateixa autora. Així, a través de cen­te­nars de car­tes, San­tos s’endinsa en una crònica fami­liar que la porta a refle­xi­o­nar sobre la natu­ra­lesa de l’amor i l’herència que es rep dels éssers esti­mats. Si bé con­si­dera que després de tants anys la forma d’ena­mo­rar-se “no ha can­viat gens”, dei­xar clar que hi ha un fac­tor deci­siu: el destí. “Fa ver­ti­gen pen­sar què hau­ria pas­sat si les coses hagues­sin anat d’una altra manera”, reco­neix, “crec en el paper de l’atzar a la nos­tra vida”.

Quan la mare de San­tos mor el 2023, l’escrip­tora troba una caixa de car­tes del seu pare diri­gi­des a la seva mare, que mos­tren com va ser el seu ena­mo­ra­ment entre els anys 1954 i 1956. Si bé la nar­ra­dora sabia que exis­tia aquesta cor­res­pondència, mai l’havia pogut lle­gir tot i haver-ho inten­tat durant molts anys. “Sem­pre vaig saber que hi havia una història que s’havia d’expli­car”, reco­neix, “però també és cert que l’espera m’ha anat bé perquè he pogut abor­dar-la amb més pers­pec­tiva, distància i ofici”.

Els pro­ta­go­nis­tes del que ara s’ha con­ver­tit en novel·la són dos joves, l’Anto­nio i la Clau­dina. Ell, un jove de Sevi­lla, i ella, una noia de Mataró. La seva història comença amb un fet abso­lu­ta­ment casual: l’apa­rició d’un anunci en una revista de vari­e­tats cine­ma­togràfiques. “Unes anti­gues xico­tes es van voler ven­jar del meu pare publi­cant un anunci on sol·lici­tava cor­res­pondència amb dones”, relata San­tos, “va rebre més de 500 car­tes i una d’elles era la de la meva mare”.

El que va començar com una abso­luta casu­a­li­tat, es va con­ver­tir en una relació que va por­tar el jove andalús a mudar-se defi­ni­ti­va­ment a Cata­lu­nya per estar amb la seva esti­mada. L’autora s’aven­tura a pen­sar que van exis­tir múlti­ples motius pels quals el seu pare va caure ren­dit als peus de la seva mare. “Pot­ser les car­tes per­fu­ma­des que li envi­ava ella, pot­ser el seu interès per la poe­sia... és una cosa que sem­pre m’he pre­gun­tat”. “La vida a vega­des és estra­nya”, refle­xi­ona, “la gran pre­gunta sem­pre és: de què ens ena­mo­rem? I jo penso que pot­ser té a veure amb la pro­jecció que fem de l’altre i si, poste­ri­or­ment, la per­sona s’ajusta, o no, al per­fil que tu tens al cap”. Per això, tot i les noves tec­no­lo­gies, San­tos defensa que el procés “és el mateix”, i que també hi juga un paper l’atzar.

El pare de San­tos va morir molt jove i, per això, ella va com­par­tir més temps amb la seva mare. A par­tir d’aquesta novel·la, a les car­tes del seu pro­ge­ni­tor hi ha des­co­bert un home “boig i “diver­tit”, que es va ena­mo­rar d’una manera total­ment “esbo­jar­rada”. També s’hi ha tro­bat un home amb una “gran vocació literària”. “Va escriure tota la vida, però fins ara no sabia fins a quin punt havia vol­gut ser escrip­tor”, relata, “i és bonic perquè aquesta vocació literària l’he com­plert jo”. Maca­rena San­tos i Tor­res, el seu nom com­plet, és autora de més de qua­ranta lli­bres en català i cas­tellà, tant per a adults com per al públic juve­nil.

San­tos reco­neix que tot i ser una novel·la molt per­so­nal, volia que fos un lli­bre “de cele­bració”. “Volia il·lumi­nar part de la nos­tra història i em va cos­tar molt sacri­fi­car algu­nes parts, perquè per mi tot era impor­tant”, reco­neix. Final­ment, un dels moments més sig­ni­fi­ca­tius que recorda es troba en l’etapa final de la vida de la seva mare, que no li va donar les car­tes fins al moment de tras­pas­sar, però que sí que va recu­pe­rar en un punt deter­mi­nat. “Ella devia tenir uns vui­tanta anys, i recordo que després de relle­gir-les em va dir: m’he tor­nat a ena­mo­rar del teu pare”.