Jueves, 28 de marzo de  2024



Català  


Lizano de Berceo
acec4/9/2019



(Foto:)
 
Una amiga madri­le­nya, lec­tora sub­til, em regala una anto­lo­gia, en cas­tellà i gallec: Mundo real poético, de Jesús Lizano, poeta bar­ce­loní a qui vaig conèixer fa més de vint-i-cinc anys i que con­fesso que havia emma­ni­llat a la presó de l’oblit. Ell m’havia rega­lat els seus poe­ma­ris. Con­ser­vava un exem­plar de l’edició de Lumen (1990), d’Uni­ta­rio y diverso, del pseudònim Lizano de Ber­ceo. Bar­roer com soc, recor­dava d’ell aquests qua­tre ver­sos: “Anoche, cuando pase­aba, / no sé si podré olvi­darme, / sor­prendí al Uni­verso / haci­endo pipí en la calle”. I tenia apun­tada en un racó de l’agenda aque­lla màxima seva: “Mi obra es una explosión. Una explosión cre­a­tiva que vence a la des­trucción. ¡Sólo el arte tras­pasa la bar­rera del con­flicto!” Qui havia con­fes­sat que la paraula el sal­vava i el con­dem­nava, o que quan fem balanç sobre l’evo­lució dels temps vis­cuts, aca­ba­rem dient que “tot va ser un malentès”, va enten­dre el sen­tit que volíem donar, poc després de la mort de Char­lie Rivel, al I Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Pallas­sos de Cor­nellà. A les esco­les, fins i tot els més petits can­ta­ven un himne que dei­xava clar el sen­tit de tot ple­gat: “Per cap­gi­rar-ho tot / fa falta tenir nas­sos...”

 

Jesús Lizano es decla­rava anar­quista de cap a peus: “Un soneto me pide la Anarquía / la más alta expresión de lo orde­nado.” Quan jo li deia que mai no m’havia sen­tit anar­quista, em mirava amb ulls benèvols de qui et diu: “Què hi farem!”, i que alhora ha des­co­bert que, si més no, l’escol­tes i encara per­tanys, amb alts i bai­xos, al col·lec­tiu de les per­so­nes que dub­ten. Ep! No llen­cem als mals endreços cata­lans, com Lizano, que no són de la corda del seny.



   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2