Dimarts, 16 d'abril de 2024



Castellano  


Veus Noves: Mercè Falcó
18/6/2012



María Cinta Montagut, Mercè Falcó i Albert Tugues (Foto:Carme Esteve)
 
La poeta María Cinta Montagut va presentar Mercè Falcó en l'última sessió del cicle Veus Noves, que tanca aquest curs.

De la poètica de Falcó, Montagut en va destacar "la indagació del temps, una recerca i una percepció del temps que s'encarna en el poema". Però en aquesta poeta, va afegir, "la indagació poètica del temps és també, alhora, indagació de l'ésser", com després va comentar Falcó: "la poesía és un aprenentatge individual de tot el que ens envolta, un camí de transformació a través del descobriment d'un mateix, dels altres, del món, que es va enllaçant paraula rere paraula". I va citar el poeta Juan Gil-Albert: "L'home no fa més que agafar postures per a vèncer la vida, per a trobar-li un sentit que desconeix. Vèncer-la, en certa manera, és desentranyar aquest sentit". 

També va explicar Mercè Falcó que "la poesia és un instrument per a explorar l'existència des de la intuïció i des de l'emoció (aquests territoris que també ens conformen i que funcionen totalment allunyats de la lògica racional). En certa manera és deixar que a través de les paraules, el fer (en aquest cas l'escriptura) et porti cap al "ser"".

La poeta va introduir comentaris breus a la lectura de cadascun dels poemes, comentaris que reproduïm en síntesi en la selecció de poemes que publiquem al final d'aquesta informació.

En el debat amb el nombrós públic assistent, també es va parlar de la temàtica amorosa en la seva poesia, i alguns participants van assenyalar la "desviació cap a la mística" de la seva poesia amorosa, on el poema es construeix com a "raó d'amor". "Estimar l'amor", com escriu la mateixa autora en el seu tríptic poètic Lógica del amor, en què abstreu el subjecte o ésser estimat en el procés de creació del poema amorós.

María Cinta Montagut i Albert Tugues van tancar l'acte agraint l'interès demostrat pel públic a aquestes veus noves que sorgeixen en aquesta plataforma que l'ACEC dedica a promocionar nous autors.  

En la primera sessió del proper curs de Veus Noves, el mes de setembre, Albert Tugues va anunciar que el poeta conviadat serà Edgardo Dobry, que presentara els poetes Aníbal Cristobo i Pablo Sánchez Sánchez.

Mercè Falcó (Barcelona, 13 de febrer de 1958). Va estudiar Antropologia i és llicenciada en Filologia Hispànica. Ha participat en els últims 12 anys en diversos talleres de poesia, entre d'altres, a l'Aula d'Escriptors i a l'Aula de Poesia de Barcelona. Des de fa 10 anys forma part del grup poètic Taula Kabish, que col·labora amb el Festival Internacional de Poesia de Barcelona. I actualment també del grup poètic Metáfora, adscrit a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona. Ha publicat en diverses antologies: Trece puertas (Ed. Hijos del Hule 2004), Del blanc al blau (Ed. Ayuntamiento de Sant Boi, 2007), Versolabios (2009, Ed. Espiral Literaria), Al dictado de Eros (2010, Ed. Espiral Literaria). Ha col·laborat en diverses revistes i publicacions (Artefacto, Colectivo Uña). Actualment coordina la revista de poesia digital L’Espiral. Ha traduït el llibre Loin de moi, Lejos de mí, del filòsof francès Clement Rosset. Actualment imparteix classes de poesia en català i castellà als Tallers de Poesia per a gent gran, de l'Ajuntament de Sant Boi.


POEMES
 
AUSENCIA Y SILENCIO
 
Del fosc imperi d’amor tindré cura.
Pere Gimferrer


Tu ausencia es por ahora

lo que me habla de ti.

Ausencia y silencio,

las duras coordenadas

que tu destierro impone.

Lejos quedan la ternura y los besos

la magia efímera de un mundo a dos.

 
No entregas ya una piel confiada

a las primeras caricias del alba.

Te ocultas, agazapado entre sombras

y vigilas el hervor de la sangre.


Difícil tu equilibrio entre bloques de hielo,

las inquietas balanzas

que tan sólo decantan

los pies descalzos del deseo.


Te llamo, ven amor

acércate a la pira de los desvelos

donde queman las ramas rotas

del árbol de los recuerdos.


Ven, amor,

si no quieres encadenarte al duelo

algo tendrás que apostar  en este juego incierto

donde ganar o perder, lo arrebatado al miedo.

…...................................

Aquests petits poemes en prosa van sorgir arran de la lectura d' Stephen Crane, un poeta americà del s. XIX traduït per Sergio Lifante.


NADA MÁS

He visto a un hombre
que no sabía amar
su corazón era dolor
y no cabía nada más.
 
MANOS HUECAS

Vi a un hombre en un valle desolado
iba persiguiendo unas mariposas blancas
quería atraparlas
pero tenía un hueco en el centro de cada mano.
“No podrás” –le dije-
“ya lo sé” -respondió- “pero son tan hermosas”.


…..................................

“Lógica del amor”, és un poema composat en 3 parts, en el seu moment va ser un intent de fer un petit tractat d'amor.

LÓGICA DEL AMOR (tríptico)

Olvido de sí

No encontrarás ninguna razón para amar
 
y sin embargo amarás.
 
Amarás,
 
porque no existe otro modo
 
de no ser y de ser más,
 
ni razón tan complicada,
 
pues amar es olvidarse
 
para empezar a conocerse en otro.

 
Desconocimiento

Y enamorarse es perderse

en la alquimia de la vida

que el amor dejará en ti,

en los pulsos, en las sienes.

Es el líquido y la piedra,

es la loca biología

de bocas que se besan

para desaprenderse.
 

Amar el amor

Y aunque no puedas encontrar

el gusto en otros labios

seguirás amando,

porque amar es ser

y abrazarse a él,

el impulso necesario

para seguir con vida.

….................................

Aquest poema va sorgir a partir d'un curs que vam fer l'any passat en el grup Metáfora sobre els poemes en prosa, recollint tota classe d'informació fins a reconstruir la història del poema en prosa des del seus inicis a la França del segle XIX.

TIEMPO DE SER

Es posible ver el tiempo revolotear en torno nuestro

como haría un ave de caza.

A veces una conciencia distinta, sobrevuela, me aturde o revuelve

y me deja exhausto, sin hambre ni sed

y dejo pasar las horas desperdigadas en el aire sintiendo su vacío,

¡Pero no duele su paso!.

Tiempo condensado donde me dejo ser, un lugar donde vagan los pensamientos,

donde se ensamblan poco a poco las piezas hasta alcanzar un sentido.

Y recojo fragmentos, casi evaporados, los dejo vagar en el aire

de ventanas abiertas.

Aplicando bálsamo en heridas antiguas, intento acunarlo en los brazos,

pero el tiempo no quiere dejarse mecer, tan solo a ratos ahí lo alcanzo.

Y es, por un instante, lo eterno que se concede, el lúcido relámpago

que atraviesa desde el pasado

y deja el presente desnudo.

…...........................

El poema següent sorgeix a partir d'una cita de Baudelaire: "Para no sentir la carga horrible del Tiempo, que os rompe los hombros y os inclina hacia el suelo, tenéis que embriagaros sin tregua. Pero ¿de qué? De vino, de poesía o de virtud, de lo que queráis. Pero embriagaos!”.

Y comença el poema amb una cita de Paul Valèry.

"Pero la caza dialéctica es una caza mágica. Al bosque encantado del lenguaje, los poetas van expresamente a perderse, a embriagarse de extravío, buscando las encrucijadas de significado, los ecos imprevistos, los encuentros extraños, no temen ni los rodeos, ni las sorpresas, ni las tinieblas. Pero el montero que se excita yendo a la caza se expone a no capturar por último más que su sombra. Gigantesca, en ocasiones; pero sombra al fin y al cabo”.


EBRIOS DE VIDA

Es posible embriagarse con el néctar

que rezuman los cielos al romper el alba.

Perseguir el filo de horizontes

que atraviesan cristales y nubes

mientras el rojo grana la esfera del sol

O delirar, sintiendo entre la piel

el tacto irregular de los deseos.

La caricia confusa de un agua salvaje,

a veces diestra, a veces zurda

que derrite glaciares entre un mar de sueños

Es posible quedar hipnotizados

por pasos que se acercan

alentando crujidos en el barro.

El trémulo tictac

en que enredamos noches y cuerpos.

Bucear entre mares sumergidos

y nadar junto a peces abisales,

hasta sentir crujir las vértebras

en eclipse de auroras y espejos.

Y al salir, boqueando, aire arriba

no encontrar más que redes vacías

Como perros salvajes

que olfatean el fin de un rastro en el agua,

perseguir la huella de un olor perdido,

las ásperas esencias de un delirio

de almizcle y claridad.

Ebriedad de las sombras

máscaras y disfraces

es cuanto alcanzaremos,…

Un tiempo de experiencia compartida

antes de que caiga la luz

…...........................

Aquest poema vol convidar a fer una reflexió sobre la manera de fer efectiva qualsevol acció que expressi el nostre descontentament amb la política i l'economia, per petita que sigui, qualsevol moviment, qualsevol reivindicació, serà suficient, si més no perquè se senti la nostra veu.

NO ES INDICIO DE SALUD / ESTAR ADAPTADO A UNA SOCIEDAD ENFERMA

Democracia, me gustas, porque estás como ausente!

no nos falta riqueza, sólo sobran banqueros

la banca siempre gana, y no nos da la gana.

No es crisis, es estafa

y no nos representan

Error de sistema, reinicie por favor.

Tengo una carrera y como mortadela

me sobra mes a final de sueldo

si no te mueves, no notas las cadenas.

Error de sistema, reinicie por favor.

¡Apaga la tele, enciende tu mente!

¡somos intereses para el capital!

no es que nos cuenten, sino que nos tengan en cuenta

Error de sistema, reinicie por favor.


CRISIS

Crisis, de ansiedad o financiera,

energética y existencial,

de nervios, económica,

carnívora y global.

Crisis contra sistema

en batalla desigual.

Se habla, se escucha, se miente

y asistimos impotentes

Te saja, te punza, cabrea,

te incita, provoca y asquea.

Está en la calle, en las plazas,

en tu mente y en todas las casas

va corroyendo tus sueños,

tú verás que haces con ellos.


Galería fotogràfica
   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2